Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El bisbe Joan Baptista Benlloch i Vivó (València, 1864 – Madrid, 1926) va ser el 55è copríncep andorrà entre 1907 i 1919 i un dels bisbes més decisius de la història contemporània del Principat. Fou durant el seu govern que es va iniciar la carretera que travessaria de sud a nord el país, tal com descriu el text de Josep Pla que podem llegir davant el monument, obra de Josep Viladomat. També poden ser lectures pertinents la lletra de l’himne andorrà escrita per Benlloch, una valoració de l’obra del bisbe de la mà de Josep Maria Guilera i el poema laudatori que li dedicà Ermengol Duró i Moles (Sant Julià de Lòria, 1890-1914).
Autor:
Josep Maria Guilera i Albiñana
Obra: Una història d'Andorra , 1993
Pàgines: 243-244
Obra: Una història d'Andorra , 1993
Pàgines: 243-244
La seva dilatada i fecunda gestió meresqué d’ésser corresposta per la mostra literària més breu i pública que es pot registrar. En comptes de plecs de lletra impresa damunt de paper, en restà el testimoni d’una placa de marbre i d’una llegenda lapidària al bell mig de la capital de les Valls, i que diu:
PLAÇA
DEL
PRÍNCEP BENLLOCH
20 D’AGOST 1913
La permanència del rètol, que aviat tindrà cinquanta anys, ens fa adonar de la solidesa de les institucions andorranes i la immutable respectabilitat d’una dedicació excepcional en una plaça pública. També és una evidència de l’encert de l’enunciat i del títol que es confereix públicament al doctor Benlloch, el de príncep, i no copríncep, i l’omissió de sobirà, que vinguessin a rebaixar o a exagerar els atributs episcopals i que haurien pogut ésser aviat impugnats per l’altra part cossobirana. La frase més breu ha estat també la més justa i permanent i ve a recordar a les gents d’ara que Andorra segueix tenint present l’amor que li portà el bisbe, després cardenal, doctor Joan BenIloch i Vivó.
El bisbe Benlloch regalà als andorrans la carretera per la qual fins i tot havien lluitat amb les armes a la mà. En interessar el príncep la quieta participació de l’Estat espanyol, les aigües de la discòrdia s’aquietaren i es desferen molts prejudicis i es pal·liaren passades incomprensions. Andorra acabà posseint la somniada comunicació que li obria les portes del món modern sense haver de signar cap nou contracte que es convertís en una penyora de les aigües termals i del joc. Costaria d’entendre als andorrans que la carretera els hagués arribat finalment sense cap contrapartida ni segones, ocultes intencions.
Alguns anys després la ruta es prolongà valls endins fins a la frontera francesa, sense que fos obstacle a la tasca l’altura extraordinària del port d’Envalira. Llavors les Valls ja en pogueren negociar directament la finançació. En comptes de vendre’s les aigües medicinals i d’admetre la imposició d’establiments i casinos saberen valorar les aigües lliures de les Valires en funció del potencial de cabal i del desnivell, per produir electricitat. Dels tractes, n’eixí un acord amb una empresa solvent, les «Forces Hidroelèctriques d’Andorra», que mancà de clàusules de doble sentit.
En les negociacions, els andorrans, tinguts per endarrerits, mostraren una gran vivacitat i lucidesa i disposaren de plena independència per a assegurar-se unes òptimes condicions per a gaudir de l’electricitat obtinguda amb les pròpies aigües; constitueixen un cas únic en l’expansió industrial de les valls pirinenques de França i d’Espanya. Es feren reservar el preu dels quilovats a consumir dins de les Valls; a peu de presa o de central generadora, a una tarifa fixa i reduïda, la qual en el transcurs dels primers anys ja ha esdevingut irrisòria, si hom ha de jutjar des de portes enfora del Principat.
Això ha permès que en aquesta branca el confort andorrà i l’economia domèstica se sustenti en l’electricitat a bon preu, i que a les cases pageses i les llars més humils hom pugui admirar aparells, en qualitat i en consum, q es fa difícil de trobar ni en les mansions més sumptuoses més ençà o més enllà de les Valls.
Autor:
Joan Baptista Benlloch i Vivó
Obra: Poemes per Andorra , 1981
Pàgina: 95
Obra: Poemes per Andorra , 1981
Pàgina: 95
El gran Carlemany, mon pare,
dels alarbs em deslliurà,
i del cel vida em donà,
de Meritxell la gran Mare.
Princesa nasquí i pubilla
entre dues nacions, neutral;
sols resto l’única filla,
de l’imperi Carlemany.
Creient i lliure onze segles,
creient i lliure vull ser
siguin els furs mos tutors
i mos Prínceps defensors,
i mos Prínceps defensors!
Andorra, al seu Príncep Benlloch
Quan corren aires — de primavera
per les cingleres — del Pirineu,
brolla la vida — de les entranyes
de les muntanyes, — i es fon la neu.
Doncs ara Andorra, — sempre gelada
s’ha desglaçada — com mai no sol;
perquè fa dies — que l’acalenta
la llum ardenta — d’un altre sol.
Veus abundoses — salten joioses
cap al Valira — remorejant:
són ses murmuris — himnes de glòria
a la memòria — del Príncep gran.
En la pexena — sonen esquelles,
belen ovelles, — canten pastors,
poltros renillen — i brauets bramen:
tots ells aclamen — al gran Senyor.
En quarts, parròquies, — viles, masies
llocs, pagesies, — en cada foc
s’ha alçat un ara — en què venera
Andorra entera — al gran Benlloch.
De les Escaldes — l’aigua bullenta
no és tan ardenta — com nostre cor,
que amb viva flama — en Benlloch ama
son més insigne — benefactor.
Sa blanca testa — lo gran Salòria,
nimbat de glòria, — alça arrogant
veient que el Príncep, — a qui rendia
sa pleitesia, — n’és un gegant.
Gegant que on branda — la seua crossa
parteix com brossa — los penyalars,
i arrana cingles — i aplana serres,
i en llurs desferres — nos obre pas.
I aixís deslliura — al seu imperi
del captiveri — i aïllament,
i amb fonts puríssimes — d’aigua de vida
deixa enriquida — la seua gent.
Per xo avui dia — ve riallera
la presonera — dels Pirineus,
ven agraïda — a feus ofrena
de la cadena — que duia als peus.
Altres indrets de Andorra la Vella:
Indrets