Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A tocar mateix de la placeta de Sant Esteve, a la placeta de la Consòrcia, l’antic Hostal Calones va allotjar, després de la Guerra Civil espanyola, un gran nombre de refugiats. No vaig dinar mai a l’Hostal Calones, però he dinat més d’una vegada a l’Hostal Cisco de Sans, el més antic de la capital andorrana i un dels darrers hostals històrics d’Andorra. M’assabento que d’aquest hostal del carrer d’Anna Maria Janer, al qual accedeixo per la placeta Monjó, era l’Antònia Duró, la cuinera de la Casa de la Vall, durant quinze dies al mes; l’altra quinzena la responsable dels fogons parlamentaris era la Maria Montanya, de l’Hostal Calones.
En Josep deixà passar tota la gent i, carregant la pipa, caminà lentament en direcció al carrer estret, per on havien baixat el condemnat i els seus acompanyants.
Després del carrer estret, venia una placeta petita, on hi havia la casa dels masovers del Doctor Nequi i la casa on habitava l’home més progressista del país. En Josep, passant per davant de la fleca de ca l’Orelleta, seguint el carrer estret i curt, sortí a una altra placeta més petita que l’anterior i entrà al Bar del Calones. El bar, que també feia de restaurant, el regentaven dos germans junt amb llurs esposes i era el lloc de reunió del jovent andorrà. Allí hi anava la gent jove, pel tarannà del més jove dels germans; i la gent més granada, per la qualitat de la cuina que feia marxar l’altre germà, un cuiner excepcional. En Josep hi anà més d’una vegada a menjar i àdhuc hi féu un àpat amb la seva Remei, perquè assaborís els plats exquisits de la cuina de Cal Calones. Al bar només hi havia el Lluís del Xixola, un home sempre a la vela, però bonàs a carta-cabal. Li serví la cervesa l’esposa del germà petit.
—Que no ha anat a veure l’afusellament, vostè?
—M’he repensat i prefereixo prendre una cervesa.
Agafà el diari i es posà a llegir-lo, sense saber el que llegia.
Com podia la gent anar a presenciar un espectacle tan inhumà? D’aquesta manera, hom comprenia l’èxit dels circs romans, dels torneigs medievals. Si la Gestapo efectués les seves sessions de tortura a les places públiques, segurament que tindria espectadors que els aplaudirien.
Estava amargat. El silenci del bar i les bones olors que sortien de la cuina li tornaren la serenitat i la pipa li semblà una pipa de tabac, i les taules del bar, taules del bar i ell mateix, una persona normal i conscient dels seus actes.
Jo anava repetint als veïns que em seguien a certa distància, sense gosar apropar-se massa, la contrasenya que m’havia recomanat l’amo de cal Soulé: monsieur Michel Calones, monsieur Michel Calones.
En sentir aquell nom màgic, una colla de nens bruts i mocosos van arrossegar-me per un carrer molt estret, amb prou feines una escletxa entre les parets de pedra fosca de les cases, fins a una petita plaça.
Cal Calones! Cal Calones!, van cridar tots els nens alhora i em van deixar davant d’una porta oberta de bat a bat per on s’escampava l’olor viscosa de menjars i el xivarri de gent enraonant tots alhora.
La planta baixa de l’hostal és una gran sala, al fons de la qual hi ha el foc a terra, que serveix també per cuinar. La xemeneia enorme, decorada amb la figura d’un àngel amb l’espasa desembeinada, ocupa bona part de l’estança. A la vora del foc, dues minyones joves desfeien amb cura flors de carxofa per treure’n els estams, perquè a Andorra s’utilitzen en lloc del quall per fer formatge. De tant en tant, el riure franc de les noies trencava la gravetat de les converses masculines.
El centre de la sala l’omple una gran taula i als dos costats hi ha sengles bancs de fusta. Aquella nit, als bancs hi seia un grup nombrós d’homes de totes les edats. Sobre les estovalles de ratlles blaves i blanques, plenes de taques de vi, els acabaven de servir el sopar, que consistia en un plat d’escudella, la paraula catalana que més he sentit a l’hora dels àpats a Andorra, i unes rostes de cansalada. Al mig de la taula, hi destacava un vas exòtic de vidre de bec llarg ple de vi i un pa de moltes polzades de diàmetre. La majoria dels homes duien el vestit de vellut dels traginers, tenien la cara solcada d’arrugues profundes com cicatrius i fumaven cigarrets pestilents com els del Cisco. En veure’m aparèixer a la porta es va fer el silenci, tothom es va girar i els homes van tirar-se la gorra cap al clatell per contemplar millor l’entrada d’aquella dona estrangera.
Altres indrets de Andorra la Vella: