Ses Voltes de Port Alguer

Em passejo, ara a l'hivern, per Cadaqués.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Cadaqués (Un petit món del Pirineu) , 1974
Pàgines: 144-146

Em passejo, ara a l'hivern, per Cadaqués. És de nit i fa lluna. Tinc el poble a mà dreta, la mar a l'esquerra. La mar és negra i està com adormida. La lluna riella per sobre de les aigües mortes. No es mou res, no hi ha ni el menor fresseig. Una petita goleta fondejada en la badia és com un fantasma immòbil. Del Pianc vaig al Poal i després, pel Podritxó, al Baluard i Portdoguer. De vegades, en el curs del passeig m'aturo un moment i giro la vista enrere. La lluna, que és vella i està sobre la terra, toca el poble d'esquitllentes. Una part de la vila es reflecteix a la mar de la badia. L'aigua és tan tensa i densa que la projecció és una meravella. Les cases blanques tenen, sobre la mar, un color ivorenc. Les ombres de les obertures fan una taca d'un negre lluent. Les llumenetes semblen cuques de llum groguenques. La lluna toca els vidres de les cases, la roba posada a assecar flota, com una clarícia vaga, sota els porxos, inunda de llum desfibrada i trista els olivars veïns. De vegades s'alça una mica de vent que arrissa la mar i descompon —un moment— el somni adormit en l'aigua morta. Un moment —només— i tot queda altra vegada solidificat en el mirall negre i límpid.

El camí va del Pianc al Llaner. És un camí molt llarg. A Cadaqués tot és gran, espaiós, llarg. No hi ha res esquifit. Un dia vaig entretenir-me a comptar els passos que em calgué fer per a anar del piló del Pianc a la carretera nova de Roses al Llaner: me'n sortiren 1.620. És un camí graciós, curvilini, amb entrants i sortints, que segueix la línia que fan la terra i la mar al fons del sac de la badia. Sobre aquesta línia, de vegades gairebé a plom sobre l'aigua, el poble s'alça adés encastellat i alterós, altres vegades més apaïsat i humil. Moltes cases de Cadaqués tenen, encara, una normalitat arquitectònica perfecta i això potser fa que quan passo per la riba m'envaeix una il·lusió gairebé, diria, inconscient: em sembla que sóc a Itàlia, en un poblet de la mar de Gènova exactament. No sabria pas dir-ne la raó. Ni el color ni l'arquitectura, ni la composició, ni el gust general no són els mateixos. Però la cosa interna, l'esperit, és el mateix. Cadaqués és un poble construït per homes que abans de conèixer Figueres i Barcelona conegueren Nàpols i el golf de Gènova. En tot cas, Cadaqués em remou els pòsits italians de la memòria, constantment.

En aquest temps, la vila sembla morta. En el curs del meu passeig m'he trobat amb un sol home. Les cases de la riba són gairebé totes d'estiueig. Ara són tancades i buides. Si pel Portal entrem al nucli antic de la població, sentirem la mateixa impressió de solitud i de silenci. «Entre tots —diu ara la gent— devem arribar just al miler.» A l'estiu, a Cadaqués, cada any hi ha més gent. A l'hivern, cada any, menys.

Del Portal, pel rastell costerut, hem pujat fins a l'església. Després hem divagat una estona pels carrerons estrets. La sensació que produeixen els pobles mig buits és singular. Per l'escletxa d'una finestra hem vist una mica de llum. En canvi, les tres o quatre cases veïnes no són habitades per ningú. El teulat d'una d'aquestes cases és a terra. Una de les finestres de la casa del costat fou oberta pel vent ja fa algun temps. Ningú no s'ha ocupat de tancar-la... Així, les cases habitades estan rodejades d'un cercle de solitud i de buidor. Hom viu a Cadaqués, a dins del poble mateix, rodejat de cases per tots cantons i els veïns no existeixen. Això produeix un efecte estrany. Una mica de basarda... Passant pels silenciosos, morts carrerons, hom voldria saber quines són les cases que en cas de trucar obririen la porta —quines són les escletxes des de les quals hom segueix, amb curiositat inquieta, el lent passar del foraster—. Però, com és possible saber-ho? Passo, ara un pas, ara un altre, pels carrerons. No trobo ningú. Tot és silenci. La lluna toca els teulats, il·lumina els vidres de les finestres altes, posa una claredat espectral en el mur de l'església. Veig els ulls fosforescents d'un gat en el forat d'una gatonera...