Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Una placa de ceràmica que la presideix recorda que va ser restaurada el 1857, el 1927, el 1974 i el 2011, així doncs és un valor patrimonial que el poble ha valorat convenientment al llarg dels anys. Serà el lloc adequat per a llegir una rondalla d'enric Valor que hi podria ser ambientada i un poema de Llibre d'aigua, de Vicent Andrés Estellés.
I queixalets també
Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert.
Cal dir-vos de bestreta que aquesta vila és un racó de món. Un bell racó, això sí, enmig d'intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d'oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d'ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l'aigua i l'udo1 del vent en els oms de la baixada.
-No aneu de nit a llavar a la font! -aconsellen les mares a les filles.
***
Perquè una volta, quan era joveneta, una nit de desembre que hi havia més d'un pam de neu gelada i relliscosa, Toneta la de les Alcoies no va creure sa mare i va voler anar-hi a rentar una flassada i un llençol.
Eren les deu de la nit; tot era fosc com una gola de llop, i, quan va eixir del poble, encara queia alguna volveta de neu. A l'arribar al primer om de la baixada, li semblà que, entremig de la fressa que feia el vent en les branques despullades, sentia gemegar un infant.
-Això és un xiquet que plora per ací! -va dir-se tota estranyada.
-Eeeeeh, eeeeh! –s'oïa en la fosca.
Sí que plorava un criançó, i ben prop.
Davallant a pleret entre els oms, se'l va sentir a la vora.
-Eeeeeh, eeeeh!
A l'esmortida claredat d'un fanal d'oli penjat a mitjan costera, va entreveure, a la soca d'un dels oms, una coseta blanca. Toneta deixà la bugada en terra i agafà l'abandonat.
-Pobret, pobret! Quina mala ànima et deu haver deixat per ací? Si açò encara no té un any, ¡i tot solet damunt la neu!
Ella es compadia de tot cor de l'infant, i ja pensava d'endur-se'l a sa casa.
En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en un braç i la bugada en l'a1tre, va arribar davall del fanal d'oli penjat a mitjan costera, i, com que el petit plorava, li va veure blanquejar dins la boqueta.
-Oh, si ja té dentetes! -exclamà admirada la fadrina.
-I queixalets també!! -retrucà el xiquet amb una veuarra d'home granat, ronca i formidable. I obrint una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs, grandots, mig corcats, corbats com els d'un porc senglar. Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics plens d'impudícia i de maldat.
-Aiii!
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixà caure en terra, i es sentí una gran tamborinada. El xiquet havia desaparegut, i en l'aire quedà una forta sentor de socarrim.
Però Toneta era coratjosa -i desobedient també!-. Ressonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: "No vages de nit a la font!" Però ca!...
Així que, malgrat l'encontre amb el diabòlic criançó, va seguir costera avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d'oli enllumenava el safareig. Ella s'hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, molt alta, flaca, molt flaca, que es va posar a llavar furiosament. Duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats, i llavava en silenci, vinga, vinga, sense
girar-se.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota.
Qui era aquella dona? No la coneixia per la figura; semblava forastera.
-Escolte, bona dona -digué Toneta sense poder estar-se'n.
La vellarda no va respondre, com si no l'hagués oïda.
-Quin fred que fa aquesta nit! -que va prosseguir Toneta.
Res; la dona alta acotava el cap i llavava tota furient.
-Escolte, escolte, bona dona! Sap què m'ha passat venint?
La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els seus peus, damunt la neu, se li gelaven, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos.
-Escolte, escolte! -cridava ja anguniosa- He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i parlava... i m'ha mostrat uns queixalots!...
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara, tota d'ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l'endolada amb una veu que gelava la sang:
-Són com aquestos? -preguntà.
I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet!
Així com si tota la neu de la serra se li n'entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal començà a enfosquir-se-li, i una negra tela li ho va tapar tot.
***
Quan retornà, era a casa seua, gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Unes dones matineres l'havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora del safareig de la font.
21
M'he criat ran de l'aigua, i sóc de l'aigua,
fill indòmit de l'aigua i l'alegria.
M'he capbussat en l'aigua i 1'he viscuda,
a l'hora de la tanda, entrant als solcs.
Conec ben bé la gran felicitat
dels cossos dintre l'aigua, com conec
una felicitat de cebes i de ràvens
en sentir l'aigua a les seues arrels.
Cante l'aigua i la boca se'm fa d'aigua,
cante l'aigua dels rius, l'aigua dels recs,
l'aigua dels rius i l'aigua de les séquies,
l'alegria salvatge i argilosa,
l'infant tot nu que s'agafa les parts
i mostra al món la seua llibertat,
la llibertat proclamada del sexe.
Altres indrets de Penàguila: