Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El castell de Castalla és una fortalesa d'origen islàmic construïda al segle XI sobre restes del neolític i de l'època, amb reformes posteriors cristianes dels segles XIV a XVI. Es troba a dalt d'un turó que domina la població i la llera del riu Verd. La fortificació de forma allargada i delimitada per llenços de mur recte de tapial amb cubells cilíndrics, consta de tres parts: les muralles, la Torre de l'homenatge, anomenada Torre Grossa, i el palau. Aquest, dels segles XIV i XV, és a la part de més amplària. De planta rectangular amb dues torres circulars disposades en diagonal, té com a centre un pati, i dessota un pou. En diferents punts del recorregut per la fortalesa tenint bona panoràmica sobre Castalla i la Foia podem servir-nos com a lectura d'un fragment de la Crònica de Jaume I i l'evocació dels jocs infantils d'Enric Valor que gairebé sempre acabaven en el castell.
360
E, quan açò haguem acabat, tornam-nos-en a València, e volguem demanar a l'Azeit lo dret que ens devia donar de Castalla, segons les cartes nostres. E dix-nos don Eixemèn Peris d'Arenós que no ens calia, que ell la tenia, e que ben se'n porien avenir amb ell. E nos dixem-li com ho tenia ell. E ell dix que don Garcia Peris de Castalla la tenia per ell, e que ell la'ns podia render quan que nós nos fóssem avenguts amb ell. E demanam-li qual avinença en faria. E ell dix, que en lo regne de València que en pendria menys cinc tants que no valia aquell lloc. E fo l'avinença aital, quan molt n'haguem parlat, que l'en donàssem Xest e Vilamarxant. E donam-los-li, e en aquesta manera haguem Castalla. E quan viren que nos havíem Xàtiva e Biar, rendes a nos tot l'altre regne que era de
Xúquer tro en terra de Múrcia, amb covinença que nós los havíem feita que els retinguéssim al regne e així haguem-ho tot.
Quant als jocs, el meu germà jugava a coses més pràctiques que no jo: comprava baralles de cartes xicotetes i feia cartons i inventava rifes. Baixàvem a l'hort una colla de xiquets i la veritat és que cobrant els drets de la banca, ell ens pelava a tots. (Rialles) Jo, es veu, més amant de la tècnica, em vaig ensenyar a jugar als ploms, que tenien la forma i quasi la grandària d'un duro d'aquella època. Posàvem una canya grossa i curta, plantada a una certa distància i al damunt col·locàvem els diners que ens jugàvem: des d'una ratlla tiràvem plom per plom per a tombar la canyeta i si queien els diners prop del teu plom, doncs guanyaves. Vaig arribar a ser-ne un virtuós. I també vaig ser un especialista de jugar a la trompa o baldufa. Allò disminuïa les exigències econòmiques al nostre pare i sobretot no li demanàvem diners per anar al cine.
A aquestes innocents i felices activitats, no cal dir que s'afegia l'avantatge dels xicons del poble: a Castalla poder córrer amb tota llibertat pels carrers que s'enfilen turó amunt, gaudir de les grandioses vistes de la foia des de les nobles torres i muralles del nostre castell... tot una joia.
S'enfilà escales amunt, i, a l'arribar al replanell, va percebre un murmuri, el d'una conversa en veu baixa, que sortia de la cambra dels seus pares. Del subconscient li pujà una onada tèrbola al cap; el seu cor es posà a bategar apressadament; va avançar fins a arribar prop de la porta tancada de l'habitació; sentí confusament una veu d'home; després, unes paraules d'amor, clares, dolcíssimes, pronunciades per sa mare: unes paraules que li semblaren indecoroses, terribles, brutes.
El jove Monlió notà que la terra s'esfondrava sota els seus peus; tota la sang afluí al seu cor, com si li anàs a esclatar; no podia bellugar-se. Llavors oí foscament que l'home deia:
-Quan tornarà Joan ja no podrem...
La seua tensió es traduí en un esgarip de fera ferida.
-Qui és? -cridà la veu esglaiada d'Elisa.
Joan baixà com un boig escales avall, travessà el vestíbul d'esma, com una exhalació, i sortí al carrer. Corregué carrers amunt, turó amunt, a esclatacor, quasi mancant-li l'alè, i passà per davant l'ermita, al capdamunt del poble. Allà s'acabaven les cases i seguia en ziga-zaga la rampa del calvari. S'enfilà per les penyes a la llum de la celístia, vora els precipicis quasi invisibles en la fosca, tal vegada arriscant -potser desitjant-la perdre- la seua vida jove. A l'arribar al capdamunt del turó, vora la torre principal i més ben conservada del castell, es deixà caure en terra, suat, esmaperdut, com mort.
Elisa i Estelric baixaren esglaiats a l'entrada i no veren el minyó, és clar, que ja volava poble amunt a més de dues-centes passes de la casa. No gosaren guaitar per la porta. Llavors entrava la criada, que només havia abandonat la guàrdia per uns minuts.
-Què passa, senyora?
-L'has vist? -preguntà Elisa forassenyada.
-Qui?
-El xic, el senyoret Joan -va dir calmosament Estelric.
-Valga'm Déu! –s'aclamà la fidel serventa.
-Ha vingut, Rosa, i no sé com! No sé qui l'ha dut. Però ha vingut... i ens ha sentit! -digué Elisa.
I es tapava la cara plena de llàgrimes.
Altres indrets de Castalla: