Si continuem per un camí estret que puja i baixa, sempre a l'ombra dels pins, sorgeix al cap d'uns minuts, com una aparició, la platja del Castell, un dels últims espais verges de la Costa Brava.
És tan estrany veure una platja sense cap urbanització que l'esguerri que sempre que vaig a Castell m'haig de fregar els ulls per convèncer-me que no es tracta d'un miratge. La sorra, el mar, la riera, els arbres i les plantes... és tot el que hi ha. ¿Tot? Bé, no, ja que hi ha algunes casetes i un embarcador, un poblat iber al capdamunt de la península de sa Cobertera, descobert el 1935 per Lluis Barceló, i un parell de mansions mig tapades pels pins —el mas Juny i el mas Castell—, carregades d'història i de llegendes. El pintor Josep Maria Sert, i més endavant els germans Puig Palau, van convertir aquest paratge, entre els anys trenta i setanta del segle XX, en un centre cosmopolita que va fer parlar molt la gent dels voltants.