Però, pel camí, sentiren veus...
Però, pel camí, sentiren veus, crits i laments de gent que s’acostava; van demanar al cotxer que aturés el carruatge i els preguntaren què passava. Eren un matrimoni de pagesos que venien de Canillo amb els seus fills: una noia gran, que ja devia ser dona; un noi petit, d’uns set o vuit anys, i una nena de tres anyets que la seva mare duia en braços perquè estava a punt de morir de febres per culpa de la verola.
Quan els pagesos de Canillo els van explicar la seva història, les mongetes endevinaren que aquelles pobres persones tenien tanta fe en les virtuts d’Eulàlia Mas i Jaumet que acudien a casa seva per demanar-li un miracle. La nena, plena de crostes vermelles i encesa en febre, respirava amb dificultat i la mare no va poder dissimular les llàgrimes.
De manera que les mongetes convidaren la mare i la nena a pujar al carruatge, feren mitja volta i van tornar a cal Mas, on van veure amb els seus ulls com la mà dreta d’Eulàlia, com una coloma blanca, va tocar el front de la nena i, a l’instant, les crostes purulentes de la pell se li assecaren i van desaparèixer, li va baixar la febre i se li destaparen els pulmons. La nena canvià els planys per un somriure i els pagesos van caure a terra, de genolls.
—Així que pugui —va comentar sor Irene Lluch quan les mongetes tornaren al carruatge amb les ànimes transides i la fe renovada perquè havien vist un prodigi amb els seus ulls—, he de parlar amb monsenyor Sebastián de Victoria d’aquesta noia, que em sembla que fa miracles...