Però així que mossèn Picart la va incloure en la llista preciosa de les filles de l’Església, a la pila baptismal de Sant Romà, el dia dels Sants Innocents de l’any 1725, Eulàlia Mas i Jaumet, que al cap de poc de temps ja havia de ser coneguda amb el sobrenom de la Santa, ja no tornà a plorar mai més: ni quan estava malalta d’aquelles febres que la consumien, ni quan es nafrava per accident o per les males entranyes de la dida, ni quan les penitències la mortificaven, ni quan el seu pare va consentir que Valentí fos acusat injustament i exiliat a la muntanya. Els més vells de la parròquia només recordaven haver-la vista plorar el dia que el Nostre Senyor es va emportar a la glòria l’ànima infatigable d’Isabeleta.
Mentre la petita Eulàlia va mamar dels pits generosos de la dida, va posar de manifest la seva docilitat de caràcter, la seva capacitat de sacrifici i la seva paciència inesgotable, virtuts que havia heretat dels seus pares i que va polir i millorar al llarg del temps. La nena mai no plorava, ni gemegava, ni es queixava per res. Ni tan sols protestava en les nombroses ocasions en què aquella dona cruel li negava el pit, quan ningú no les veia, perquè hauria volgut matar-la de fam. Així li hauria resultat més fàcil engalipar Joan Antoni, quan encara era un home jove i notava molt l’absència d’una dona al llit de matrimoni.