«Me sembla que aqueixs exercicis seran els darrers que faré. Tenc 69 anys complits, me trob molt fluix dels genolls, pas pena ferm del caminar; casi no puc dir missa. És ver que no tenc cap malaltia, que estic bé del cos, tenc delit, ganes i fam de treballar; però veig i comprenc que no puc esser llarg i que no em queda gaire temps de rossegar per aqueix món. Senyor, Vós me donaren la vida, la me conservaren tants d'anys, sempre amb tan bona salut. Jo esper que me donareu una bona hora per sortir d'aqueix món. Quant volgueu, Senyor. In manus tuas, Domine, commendo spiritum meum...»
L'hora de sortir d'aquest món no es torbà a arribar. El dia 6 de gener de 1932, en bona diada dels Reis, poc després de dinar, li pega violentíssim el tercer atac d'apoplexia, que, amb tot i haver-se aplicat tots els remeis de la ciència, posà fi a la seva vida al cap de quaranta-vuit hores (poc abans de les dues del dia 8).
En aquells dos dies i dues nits que durà la seva agonia, no parlà amb ningú ni pogué contestar a les preguntes que li feien; únicament va parlar amb Déu, puix que els qui el voltaven li sentien recitar treballosament i repetides vegades el Miserere mei Deus, el Parenostre i altres oracions.
El dia següent, després del funeral solemne a la Seu de Palma, fou traslladat el seu cos en tren especial a la seva ciutat nativa, Manacor, i en el cementiri manacorí reposen les seves despulles esperant la resurrecció.