La font de Bellpuig
II
Vora la Font de Bellpuig
que trabuca la rialla
llenegadissa, a l'estany
l'ombra és fresca i regalada.
Van a beure-hi els aucells,
s'hi atura a beure la guarda
de les eugues i gorrins
i jo hi bec qualque vegada,
palpant el rellum vermell
dels polls que surt a flor d'aigua.
I a l'hora que crema el món
Encès com un holocauste,
Amb la negra gerra al flanc
-una gerra centenària-
la molinera gentil
subtilment enfarinada
ve a cercar aigua a la font
que el dinar ja és a la taula,
fumejant els espirals,
sota la humil canyissada.
El color dolç de sa pell
Que és com sang amb llet mesclada,
La serenor de sos ulls,
Son pas ingràvid de dansa
us fan pensar que ella fos
una dea disfressada...
Se'n torna al molí cantant
una amorosa corranda...
La gerra va sanglotant
i amb les petites glopades
deixa senyat el camí
d'una retxa humida i llarga,
punts suspensius en la pols
que s'enclota als glops de l'aigua.