Incorporat a la ramaderia de l'institut, els moviments col·lectius a base dels quals s'organitzava el funcionament d'aquella casa em deixaven atabalat. Allò no s'assemblava gens a les altres escoles que havia conegut abans, on no et deixaven de petja des de l'entrada fins a la sortida. El pati amb claustre que centrava l'edifici era l'espai on desembocava, es concentrava i, quan convenia, es distribuïa, l'host de l'alumnat. Les aules de la planta baixa donaven al claustre directament, i les classes duraven una hora escassa per assignatura, com a tot arreu, em sembla. En els deu o quinze minuts que hi havia d'interval, tots els nois i noies feien cap al jardí i al claustre, incloent-hi els qui rebien la ciència al primer pis, que connectava amb la planta baixa per una escala molt ampla de comodíssima ascensió i de davallada gairebé toboganesca.
Certament que encara hi havia més dependències, fins i tot unes que, llavors, feien, de forma provisional, de locals per a l'ajuntament, i un segon pis que llavors ni s'habitava i una ala del primer realment inaccessible perquè era destinada a museu de ciències naturals, amb bèsties dissecades, on només treballaven les arnes i els corcs. Però tot això eren espais pràcticament difunts. On veritablement hi havia vida era al pati i als claustres, una vida arremolinada i atabaladora per als nois més petits —i en aquesta etapa que intento explicar els meus companys immediats i jo teníem entre deu i dotze anys—, però evidentment una vida en ebullició sorollosa i plena de gas a tota pressió.