El dolç i gran quimèric
Amb el cap fadigat d'invisibles corones
amb el cor tan matern i el posat tan sorrut,
ell venia a escoltar vora nostres rodones,
com cercant un record mil·lenari i perdut.
I no el feia atuït una terra malmesa
(de tan matern, potser s'aïrava son cor);
i fet a les rondalles, cercava la grandesa,
i per alguna amada captava un cercle d'or.
O quin afany, son ull, sota la cella blava!
Partia amb la mà buida i un aire dolorós;
però no decebut encara, barbotava
tot de versos de reis i somnis de pastors.
I es feia negra nit... Sobtadament un dia,
tothom era al carrer, deixant el trist forat.
Llavors ell, només travessant, encenia
els ulls i la cridòria de tota la ciutat.
O el dolç i gran Quimèric! Ha anat, a les palpentes,
allà d'on pot venir-nos el cobejat matí.
Hom l'amortallaria amb murtra i romaní,
amb quatre cintes grogues i quatre de rogentes.