El castell de Santueri
Castell de Santueri, deixant-te reposar,
de l'aire sents les clares onades silencioses;
tu guaites com s'allarguen constants, mai alteroses,
les planes fins l'arena, l'arena fins la mar.
No ets sol, no ets erm! T'arriben milanes i voltors,
te creixen flors, t'alegren insectes rondinaires
i et banyes de la jove frescor de tots els aires
damunt d'una peanya d'intenses vermellors.
T'he vist en tardes plenes d'amor i claretat,
els teus herbeis se mouen en la dolçor del viure,
l'ovella mira amb calma l'horror de l'espadat,
les pedres, ans heroiques, prenen un lleu somriure,
i en la blavor serena t'alces en pau, tot d'or
de la claror i els segles i l'argelaga en flor!