A na Maria Antonia Salvà
Jo vui cantar les llàgrimes suaus i resignades
que a poc a poc te cauen amb plàcida llangor;
jo vui cantar la llarga bondat de tes mirades
i el geste del teu cap atent, ple de dolçor.
I ta amorosa veu qui s'extàsia i vacil·la,
i ta ingenuïtat pensívola i somrient;
jo vui cantar tos passos en la claror tranquil·la
i tes visions damunt d'un gran cel transparent.
I aqueixa poesia d'infinita dolcesa,
fonda com el silenci, bona com la tristesa,
pura com el treball, humil com les virtuts.
I aqueix perfum que enlaira ta cara emmelangida,
com de pregària molt secreta i dolorida
qui es perd divinament en les altes quietuds.