A les entranyes de la pedrera romana del Mèdol (Tarragona)
A Ferran de Querol
Oh grans entranyes buides!, oh grans entranyes ertes,
per sempre dolorides de la maternitat,
acròpolis i temples i murs haveu donat;
mes ara sou exhaustes, i lasses, i desertes!
M'apar eixa columna que gèneres incertes,
en glòria de la vostra constant fecunditat
al capdavall posaren, de les fondals obertes,
una recança eterna qui encara pren comiat.
Mes dant-vos piadosa consolació, la vida
us besa amb una lenta carícia compadida,
i us mostra el mar, els aires i els dies resplendents.
I en vostre fons travessen murmuris de pregàries,
les eures invadeixen les vies solitàries,
tímidament s'eleven xiprers adolescents.