A la Mare de Déu de Salvador d'Artà (fragment)
D'allà dalt, veig les muntanyes
que són el cintell d'Artà,
i faixes de polls i canyes
que de les fresques entranyes
dels torrents, varen brollar,
i per in treuen ses manyes
els rossinyols, en cantar.
Els arbres, vives banderes,
vists des de l'alt mirador,
sembla que fan processó,
composts en llargues fileres,
de cap a Sant Salvador,
per mig del pa de verdor
dels horts i les sementeres.
Pel portell de Canyamel,
mar guaita i vos saluda,
tant si, en bonança, ajaguda,
va en mantell color de cel,
com si s'alça, remoguda,
i atupa, amb furor cruel,
la ribera cantelluda.
Sols de veure-us, cada cosa
vestit de festa se posa.
Xalen les fonts i aubellons,
s'encalcen els reguerons,
el pla somnia i reposa,
s'empinen les flors i aubons,
i les crestes dels turons
tornen d'or, de plata i rosa.
Lo que allà dalt, l'ull destria
sols explicar-ho podria
un glossador, si tenia
pensaments clars com la llum,
mots com a flors, amb perfum
i llecor de pagesia;
mots que fossin com un grum
d'encens que crema, oh Maria,
i el meu cant és com si amb fum
jo volgués pintar migdia.