A ***
Fatal llorer de victòria orna del cabdill el front,
que torna de la batalla
cobert de sang i de pols:
cent reis son carro arrosseguen,
cent reis que ell llevà del tron;
esclaus seus són tots els pobles
i l'adora tot un món.
Feliç tu, home d'imperis!
Venturós mil cops tu, que jo no ho sóc!
Florit en dies i en gràcies,
pertot es mostra Medor;
com un Déu fa sortilegis;
brolla del seu pit l'amor
com una rosa que esclata
al raig dolcíssim del sol;
per ço les noies acullen
un jove tan venturós.
Feliç tu, donzell amable!
Mil cops venturós tu, que jo no ho sóc!
Si oprimeix la dolça pàtria
l'oprobi feixuc d'un jou,
retruny com noble tronada
la sacra veu del cantor
que els herois desvetlla i omple
de gran indignació
i entre les runes del soli
soterren llur opressor:
Llibertador de ta pàtria!
Venturós mil vegades, que jo no.
Ni les arts de l'esclavatge,
ni de la bellesa el do,
tampoc de l'enginy les gràcies
Natura no em donà, no;
només va donar-me una ànima,
ànima per al dolor,
com al solitari cérvol
llança un munter son arpó,
i en ma penosa existència
veig que tots són feliços i jo no.
Però si tu, verge amada,
serves, en el fèrvid cor,
un record fidel i tendre
del nostre infeliç amor,
com un roser que, insensible
als canvis d'estació,
vencedor de sol i gebre,
aparegués sempre en flor,
si així fos, quina ventura!:
més sortós que tothom seria jo!