Lunwerg Editores (Barcelona), 1994
El mercat de la Peixateria, de 1841, és obra de l'arquitecte nascut a Alella Miquel Garriga i Roca, en aquells moments arquitecte municipal de Mataró. Neoclàssic de cap a peus, com ho demostra la intervenció que va fer a la façana de l'Ajuntament explicada més amunt, Garriga va plantejar el mercat de la Peixateria com un Partenó en miniatura enfilat en l'acròpoli del capdamunt dels propileus que són les Escaletes. És un temple dedicat a Neptú -els atributs iconogràfics del déu mitològic es troben en el coronament de l'edifici, a banda i banda de l'escut de la ciutat- que no mira el mar de cara però que hi comunica directament i de baixada per les Escaletes i el carrer de Sant Joan. Sis columnes vagament dòriques, amb petites estries a tocar del capitell, i dos portals a banda i banda donen pas a una llotja de reduïdes proporcions on antigament hi havia els taulells de marbre dels peixaters.
La façana té una porta amb dovelles espectacular, mig escapçada per una balconada de molta autoritat i presidida per un escut de la ciutat. A banda i banda, dintre d'unes fornícules, hi ha dues escultures degudes a Josep Santigosa, el mateix autor de les imatges originals de la façana de Santa Maria, que representen les virtuts de la Prudència i la Justícia. No són d'una factura extraordinària però personalitzen més que cap altre element la façana de la casa de la ciutat. a la part superior de les obertures del balcó, tres medallons fets segurament pel mateix escultor recorden tres mataronins il·lustres: el bisbe Creus, Damià Campeny i Antoni Puigblanch, representatius de la religió, les arts i les lletres. Dalt de tot de l'edifici, sobre la cornisa, hi ha uns escuts voltats d'elements que evoquen les activitats econòmiques de la ciutat: la pesca, l'agricultura, la indústria. Els que fan referència a la pesca també es troben al capdamunt del mercat de la Peixateria, obra del mateix Garriga i Roca. Els escuts i els elements simbòlics de l'Ajuntament es cobreixen amb una gran corona reial i són el punt d'arrencada dels pals de les banderes. Un remat lleugerament wagnerià per un edifici amb vocació classicista.
Primer de tot, cal situar-se a la Plaça de l'Ajuntament i entrar a l'edifici del Museu Comarcal. Si aquesta casa fos buida, si no guardés les restes més autèntiques del passat mataroní, seria igualment aconsellable de travessar-ne el portal. La casa és l'únic exemplar d'arquitectura cinccentista de què Mataró disposa. És una baluerna sòlida, no gaire alta, que segueix el model exacte de les cases pairals catalanes. La porta és adovellada. A la planta baixa, una sala espaiosa permet l'accés a les habitacions que s'obren a banda i banda. Al fons, una escala puja fins a la planta noble la qual imita, pas a pas, la disposició del pis inferior. A sobre hi ha unes golfes amb el sostre inclinat. Aquí dins va portar peücs el ciutadà honrat Jeroni Serra i Arnau al segle XVI. Com que ser ciutadà honrat no era llavors una cosa qualsevol, l'home va guarnir la llar amb finestres amb frontis, portes i escales de granit treballat, enteixinats que diuen mireu-me. Els amics del senyor Serra devien quedar amb la boca de pam. Al llarg dels segles la casa va patir vicissituds de tota manera -va arribar a ser establiment de dispesa- fins que al final, l'any 1915, l'Ajuntament la va comprar per convertir-la en Museu.
Santa Maria. L'imant de la ciutat vella. El carrer Nou, el carrer que duu a Santa Maria per antonomàsia, serpenteja d'una manera que sembla que quan arriba a la plaça de davant l'església on mor hagués d'entortolligar-se com un remolí al voltant d'un eix central. És la força centrípeta, tel·lúrica, atàvica, del temple de Santa Maria. Tots els carrers que duen a Santa Maria, totes les places i cases que hi són a tocar semblen xuclats o agafats en un puny pel temple imposant. Santa Maria és un imant sota el poder del qual es va muntar una ciutat. Tots els carrers de la ciutat antiga van a Santa Maria. A la ciutat antiga, sempre ets a Santa Maria.
Els romans van aixecar aquí, en la cota més elevada del terreny proper a mar, un temple propi que més tard es va cristianitzar. Més tard encara, el temple va agafar fisonomies diverses, d'acord amb els estils arquitectònics de cada època i les possibilitats monetàries dels mataronins. El temple actual visible és barroc, amb reminiscències gòtiques i amb afegits més moderns. Cada època i cada generació ha rendit tribut a un edifici que, pel fet de ser el més antic de Mataró, pel fet d'haver servit de guia espiritual, de lloc de defensa, d'orgull patriòtico-artístic local, de compendi de la història, fa valer la seva condició sobirana en tants sentits.
Hi ha quatre punts bàsics per contemplar Santa Maria des de l'exterior. Un, el més comú però no el més estimulant, consisteix a situar-se a la plaça, davant la façana principal. La façana, com hem dit, és una obra del segle XIX de Josep Simó i Fontcuberta i Jeroni Boada. Les escultures originals -arrenglerades al conjunt de fornícules superior- són de Josep Santigosa. Les de les fornícules inferiors, que substitueixen les que es van destruir durant la guerra civil, són obra recent de Jordi Puiggalí. És una façana fada, poc agraïda, que no fa justícia ni a les magnituds ni a la categoria artística del monument. De totes maneres, és el millor observatori del campanar: gòtic, amb gàrgoles, fins a mitja alçada; decididament barroc al capdamunt. La plaça té dos dies de visita inexcusable. L'un és el 26 de juliol a les dues del migdia, quan les campanes interpreten la barram i la repicada, els dos sons d'anunci de la festa major, típics de Mataró. L'altre és l'endemà, al migdia, a sortida d'ofici. En aquests dies i a aquestes hores, les campanes de Santa Maria treballen a tot rendiment i demostren que el campanar és un element en plena vigència i que amb acompanyament musical els paisatges arquitectònics tenen un altre color i atractius afegits.
Sota la volta altíssima, dins la nau immensa del temple, el visitant no pot fer res més que arribar a conclusions pessimistes sobre la seva importància personal a la terra. L'interior de Santa Maria empetiteix el més pintat, l'individu més cobert de condecoracions i de poder. El dia de la festa major, l'església s'omple de gom a gom de gent que assisteix a ofici i escolta la Missa de les Santes, una composició musical per a orquestra, solistes i cor estrenada l'any 1848 pel seu autor, mossèn Manuel Blanch, que constitueix un dels monuments principals de la ciutat i una de les misses cantades més originals de totes les que es puguin trobar. Doncs bé, tot i que tots els bancs de l'església i tots els altars laterals i tots els racons estan ocupats de gent, tot i que l'altar és ple de capellans i les primeres files d'autoritats i que les notes musicals omplen l'atmosfera, la sensació d'anorreament no amaina pas. Sobre les espatlles de tots els reunits cau el volum immens d'aire que la nau conté i, sobre el volum d'aire, com si hi descansés, la volta que tanca el temple.
L'altre punt de visió recomanable de Santa Maria l'ofereix el Fossar Xic. És un racó essencialment pintoresc, on el temple es disfressa d'esglesiola rural. Santa Maria és una construcció polièdrica. Tan aviat ensenya un rostre imposant i luxós, de Pasqua Florida i de Pasqua Granada, com es vesteix de sac i es cobreix de cendres quaresmals. Les parets aparentment vulgars de mà esquerra -atenció a l'esgrafiat barroc, reconstruït, del capdamunt- amaguen el conjunt de la capella dels Dolors, el tresor artístic principal del temple i de la ciutat sencera.
Des del bell mig del carrer Puigblanch, mirant enlaire, Santa Maria ofereix una de les estampes més impressionants i a la vegada desconegudes. La capçalera del temple, imposant i compacta, capsulada, amb la punxa arrodonida per la teulada, emergeix a propulsió enmig d'un paisatge de cases. Santa Maria que per dins i per fora és una barreja d'estils arquitectònics i artístics, des d'aquí sembla un paisatge cubista i, segons com, futurista.