Planeta (Barcelona), 2009
Van arribar a aquella ciutat que feia tot d'olors rares, són els porcs, havia dit l'oncle, en aquest maleït país mengen tants porcs que han de fer alguna cosa amb els seus pixums i no en tenen prou de menjar-se'ls que reguen els camps amb els seus perfums. El molestava especialment aquella ferum fins que va arribar al pis on havia de viure i per un moment potser va pensar a tornar-se'n. Ja no eren els porcs, eren les adoberies que voltaven la casa de parets plenes d'humitat, suspesa damunt del riu. Una altra feina que fan en aquesta ciutat és arreglar les pells dels animals per fer-ne sabates, bosses i jaquetes.
La fortor s'assemblava a la que feien les pells de conill de l'àvia quan les posava en remull amb farina i aigua fins que en queien tots els pèls i li servien per fer-ne els panderos que utilitzaven a les festes. La mateixa fortor però multiplicada i multiplicada i que se't ficava als narius i ja no en sortia mai mes.
Et pots quedar amb aquesta habitació, Mimoun, hi havíem tingut un gitano que vivia amb nosaltres, però ha decidit de tornar amb els seus. Ja ho veus, aquest és el nostre reialme, sense dones i sense ningú que ens faci la feina.
Mimoun va veure el racó de menjador destinat a fer de cuina, amb tot de plats amuntegats i unes mosques sobrevolant-los en cercles; es va adonar que la pintura del menjador es clivellava pertot i en algunes bandes arribava a desprendre's de la paret, que la llum tènue entrava per les dues finestres de la sala, perquè en aquella ciutat la llum no tenia gaire força, però també perquè els vidres estaven entelats de pols i esquitxats de greix aquí i allà.
Vaig anar de pont a pont, com a l'oca. Del pont de ciment al pont romànic, que no pas romà, i havia mirat a les aigües brutes i tot, per si el descobria flotant damunt les restes de pells d'animals procedents de les fàbriques. Imagina't, si la vida canviaria si ell sortia de l'aigua amb els ulls esberlats i els llavis morats. Imagina't si tot hagués estat així. Ploraries molt i molt, però era una possibilitat que no t'anguniejava del tot, no senyor. Et va fer por mirar-te per dins i veure't anhelant un final com aquell, o pitjor o millor, però així de tràgic.
Encara vaig tenir temps d'abocar-me al pont que sempre m'ha agradat i olorar-ne les pedres. No hi havia ningú pel carrer, potser era diumenge o festiu. La botiga de llanes era tancada i vaig tornar a casa fent salts damunt les llambordes lluents. La mare em va cridar des de la finestra. Però què estàs fent? Com pots posar-te a jugar en un moment com aquest?, i tu vas dir és que no l'he trobat ni l'ha vist ningú.
Després de la migdiada, que era l'hora que hauria pogut ser més malastruga per a ella, plegava roba, planxava o sargia mitjons, feia vores i, de tant en tant, ens feia pastissos o dolços d'aquells que no ho eren massa.
Enviava el meu germà gran a la farinera del costat del Mercat Municipal a buscar un sac de cinquanta quilos per estalviar, perquè els diners que el pare li donava li duressin més. Fins aquell dia que, a mig camí, li havia rebentat el sac fet de paper, allà mateix en aquella cruïlla davant del parc Jaume Balmes, i ningú sabia què fer per ajudar-lo. Què hi feia un nen d'aquella edat tot enfarinat de dalt a baix?, devien pensar, i no sabien que allò era el més divertir de tot el que ens estava passant. Ell havia arribat a casa i havia començat a cridar allò d'on és el pare? On és? On és el pare?, amb desesperança, i hi vam anar els altres dos amb sacs de plàstic a rescatar el que vam poder i el terra va quedar tot blanc uns quants dies més. On és el pare? On és el pare? On és?, havia preguntat també quan s'havia rebentat la canonada del mig del menjador i n'havia començat a sortir tota la porqueria del terrat. Plovia i plovia i a nosaltres se'ns omplia el menjador d'aigua bruta. Recordo que m'arribava més amunt dels turmells i que havíem cridat un amic del pare veí nostre per començar a treure galledes i galledes d'aigua per la finestra. Encara va ploure més i encara vam cridar més on és el pare, fins que ell va entrar tot tranquil per la porta. La mare va fer veure que era a la cambra i que allà havia estat tota l'estona, no fos cas que es pensés que s'ho feia amb el veí, també.
No et vull veure amb cap noi pel carrer, mai, que no et vegi amb cap noi pel carrer. Però què passa quan el teu millor amic té la pega de ser un noi? Què passa quan és amb ell amb qui passes les estones del pati, a ell a qui beses quan et toca el tú besarás a quien te guste más? Què passa si havies de fer un treball de classe i et tocava de grup ell i havies d'enfilar Rambla amunt cap a la biblioteca?, no podies pas dir-li tu vés per una vorera i jo per una altra que ja ens trobarem allà, no. I encara menys si tenia els ulls de color crema i tu sabies que havia menjat Nocilla per esmorzar, dinar i sopar molt de temps. I encara menys si et feia riure i tu passaves menys temps llegint el diccionari.
Sort en tenies, que el pare no podia entrar a l'escola, a l'aula, i allò sí que era un refugi. Fins que tu estaves al teu llit llegint i va venir, tot calmat, però tu ja li veies les temples que li bategaven. Et va dir digue'm que no és veritat el que m'han explicat, només cal que em diguis que no és veritat i jo et creuré. Em diuen que t'han vist amb un noi, que hi caminaves per la Rambla, un noi amb els cabells llargs. Jo no, què dius? Jura-m'ho, només cal que m'ho juris i et creuré, i jo que ja em veia escales avall i la vida que em podia marxar, així que vaig mentir i vaig dir t'ho juro. Jura-m'ho per la teva mare i jo vaig jurar per la mare i hauria jurat pel que fos.