Tipografia Manuel Tasis (Barcelona), 1906
D'unes roques de molsa atapeïdes
brollen les Fonts, i salten convertides
en xaragalls fressosos de bullidor rabeig;
i les deus d'aquesta aigua juganera,
que en mig d'una verdor tan encisera
donen naixença al riu, amb llur bromera
lo bolquen en sa falda, bressant-lo amb remoreig.
Aquella aigua que el bestiar esborrona
abundosa i puríssima la dóna
una gelera immensa glevada al bell forat
del cim de Cap-Carol, negra caverna
on lo sol no hi fon mai la neu interna
i a on la gralla revolant s'inferna
seguint-hi de La Bòfia lo gorg que fa fredat.
Signen mal temps capbaixes les remades
i els sabaters eixint de llurs cauades;
los núvols s'aflotonen darrere el carenal,
i passada la Creu de l'Encontrella
que estreba allí a l'altell d'una planella,
Lladurs dalt d'una serra s'encimbella
i a la mà dreta s'alça l'iglésia parroquial.
La comitiva hi sent gran cantadissa
obirant tot seguit bellugadissa:
senyals són d'una boda que fa los "caramells";
celebra-hi una cobla amb rebombori
d'uns nuvis pagesívols lo casori,
cantusseja el seguici i mou desori
i lo rector placèvol va en companyia d'ells.
La núvia gallardeja empolainada
bo i cavalcant un ric silló muntada,
tras d'ella colca el nuvi i a cada bell costat
un caramell los guarda la muntura,
portant a tall de banda amb galanura
un mocador d'encesa brodadura,
penyora que la núvia als quatre ha regalat.
Tres bagatges les robes duen d'ella
i en los arçons a estil de penjarella
gallines i pollastres. De gala van los muls
mostrant lo davantal i la ventrera
i el cabestre embolats, i el de darrere
rumbeja d'uns coixins la coixinera
amb rics brodats i puntes a sobre dels baguls.
I de retorn a Sant Llorenç, tot d'una,
li acut un pla que ha d'ésser sa fortuna:
rumia d'Aigüesjuntes a Foix fer un llarg canal,
per conduir les aigües saltadores,
que allí dins d'un trajecte de tres hores
en un estret d'encinglerades vores
encara verges resten a l'ús industrial.
Pensa fer un canal que la riuada
a Ratavilla o Foix duga encaixada
on engegant la força d'un salt de mils cavalls
faria anar rebenta una turbina;
i amb aqueixa potència gegantina
establir el saltant ell imagina
la indústria electrolítica pels alcalins metalls.
Creu poder-hi el carbó amb la calç marfondre
fent-ne el carbur i a l'hora descompondre
la sal de les Salines per traure'n sosa en gra.
Matèria i força juntes la natura
pels seus productes químics li procura,
perquè la indústria i fins l'agricultura
l'adob no hagen de rebre d'una estrangera mà.
A llurs plantes damunt de la Ribera
que atravessa pel Pont la carretera,
com vista de pessebre fantàstica al plegat
Solsona entre els conreus d'un pla s'obira;
pintoresca l'enrotlla ara la fira
i un mil·lenari mur de fosca gira
i altives pollancreres li formen bell cercat.
Ciutat enllà, com talaiot que hi resta
encara de l'antiga Reconquesta,
al cim d'una muntanya s'aixeca el Castellvell,
qui amaga el sol ponent amb sa carcassa
i enclou dintre les runes de sa plaça,
fent hàbit d'ermità de sa cuirassa,
un temple de Maria que és un preuat joiell.
Dels serrats pirinencs cap al migdia,
com un braç que estirant-se'n se'n desvia,
la Torregassa baixa que té per contrafort
lo cim del Castellvell: com barbacana
ella cenyeix la solsonina plana
i de sos boscos la verdor llunyana
se fon amb la Ribera que al Cardener fa port.
A la ciutat negregen les teulades
de fumants xemeneies coronades
i allà al rotllo del terme fomiguen los boics ,
com incensaris elevant sa ofrena,
i amb los núvols que la ventada mena
creix l'ombra dels reblecs de la carena
i a cada punt s'apaguen del sol los espurnics.
Sant Llorenç de Morunys
De peus al riu sobre un collet reposa
Sant Llorenç en sa vall de serres closa
on dins l'hostal lo metge se mira foraster.
Los murs i torres de la vila antiga
són runa i pols que ja la terra abriga;
¡l'ha cercada tants cops l'host enemiga
que del temps vell li queda només un trist cloquer!
I esta torra romànic-bizantina
alçada per la gent benedictina
quan s'engrandí la vila fa cosa de mil anys,
és la corona d'una iglésia bella,
on la Verge dels Colls té una capella
de l'art barroc notable meravella
i dels Piteus refugi en sos mal averanys.
Sant Llorenç, que les guerres han cremada,
s'alça entorn d'aqueix temple restaurada,
fent niu sota les serres de Fonts de Cardoner,
i de creus coronant-se i d'ermitatges
apar regina dels petits vilatges
que allí penjats de roques i boscatges
conviden a pujar-hi tan sols el traginer.
Sobre el conus truncat de roca viva
per qual grau va pujant la comitiva
la Verge com les àligues va voler son niu;
un bover la hi trobà dins d'una cova;
nou segles són passats d'aquesta troba
i tres cops los Piteus han feta nova
l'iglésia que corona la Mola sobre el riu.
De la Verge de L'Hort allí la història
fa d'incendis i guerres greu memòria.
La fe que el Santuari tants cops ha edificat
hi du de Sant Llorenç fins a Solsona
en professó els poblets de la rodona
quant alguna aflicció els esborrona
i hi "voten" junts la Verge amb gran solemnitat.
Verdeja l'herba que en la plaça es cria,
negreja dels teulats la cresteria
i s'alça sobre un túnel d'Isanta el campanar,
que sembla vigilar a la placeta
de la presó la travessia estreta
i apar talment un somni de poeta
quan bo i tocant les hores la lluna el ve a besar.
Veí d'un gran casal nobiliari
allà al cantó hi ha ca l'apotecari
que encara té requesta i hi mostra encès lo llum;
plovinya alguna gota escadussera
i arreu del pagesiu creix la fal·lera,
llestos plegant de terra llur muntera
los qui a la plaça venen blat, trumfes i llegum.
Quan a Solsona entraven per la porta
del Portal de Llobera oberta a l'horta
una pagesa mira que sembla un ram florit,
du un davantal verdós de groga veta,
sabata de xarol alta i estreta,
al cap un mocador blau-violeta
i un altre amb flors vermelles de seda blanca al pit.
Davant del seu promès se trau i posa
lo davantal amb gràcia vergonyosa
i fa ballar mirant-se'l un peu sobre el taló,
que el jove li contempla amb picardia
mentre li diu: - De veres ser voldria
la veta que al teu cos fa companyia
o bé de la cotilla l'amagadet bordó.
Com un castell levític, a la roca
dels murs lo Seminari Vell s'aboca;
sa cucurulla aixequen un que altre campanar;
antics palaus hi mostren llur figura
de noble vergonyant, i la vellura
de la ciutat enmig sa desventura,
pretèrites grandeses convida a recordar.
Dins sos murs ella apar una novícia
que enclaustrada roman sense perícia
del món que bull a fora, resant en solitud
amb los ulls fits al cel contemplativa,
i apar també pastora que a la riba
trau los ramats i els firatans captiva,
qui dels camins li torben avui la quietud.
Per entre els animals i les tartanes
se'n va la comitiva i les llosanes
ressonen baix llurs poltres al ser a la població.
Portal amunt s'aboca a la pujada
que el lloc on hi ha el mercat du la gentada,
una plaça de pòrtics rodejada,
de senyorial aspecte i gòtica antigor.
Allí encara s'hi veuen tiuranesos
amb los corns plens de fruites i pagesos
mirotejant quincalles, plats, olles i garbells,
tot escatint en animat col·lotge
ara el preu d'un anell o d'un rellotge
o d'un volant, i alleugerint la potja
dels quartos que s'hi escauen de vendre los porcells.
Allí descavalcant, deixen los guies
sota l'hostal amb les cavalleries,
i a peu la comitiva passant pel revolví
dels firetans per un carrer traspassa
i entra de Sant Joan a la gran plaça,
on l'oncle d'en Lluís, mossèn Rabaça,
vivenda els té amanida ja des del dematí. [...]
De colzes apoiat a la barana
mira el metge una artística fontana
al mig de la placeta que du de Sant Joan
sobre l'aquari alçada la Capella,
on niuen lo pardal i l'orenella
i pel Sant s'hi diu missa al toc d'esquella
damunt dels raigs de l'aigua i a sota els nius cantant.
—Ah! que ets somiafestes ! diu sa amiga,
enfront de l'absis de la Seu antiga
i les gentils moreres que adornen lo Portal;
i tot passant pel Pont de dotze arcades
anava senyalant-li les ramades
de cabres i d'ovelles, acampades
davall les pollancreres del riberenc fondal.
Amb lo sarró, el gaiato, la samarra
i el gos d'atura de peluda barra,
d'Odèn, Busa, Canalda i Gósol hi ha els pastors,
qui tenen a l'entorn fent la remesa
los negociants que pugen a eixa empresa
de Vic, de Barcelona i de Manresa
lluint gorres i bruses de fosquejants colors. [...]
I eixint pel Travesset muralla enfora
de l'albareda a l'ombra encisadora
van seguint la fira pel volt de la ciutat.
— Xebites! fa la Cinta a unes cabretes
que en lo repeu d'una codina dretes
i esbigallant festegen les herbetes
que en la muralla es gronxen damunt llur coll nevat.