Editorial Moll (Palma), 1974
Terror dels pobles circumveïns era una ciutat de nou encuny, cap de partit, que muntanyeja no gaire lluny del meu poblet. No espereu que jo en reveli el nom; m'exposaria a represàlies. Només us diré que es pronuncia amb les dents estretes, que té en l'escut un magre llebrer que té al costat una muntanya amb ermitans. D'una graciosa taringa de set molins que coronen una suau muntanyola verda, la gent dels pobles veïnats en deia «els set lladres». [...]
A l'hora que jo cont, aquesta ciutat copsava l'esplèndida protecció d'un enlairat personatge, que en situacions liberals, acostumava formar part del Govern de Madrid. Aquest personatge, en un sojorn que per raó del seu càrrec hagué de fer-hi, hi posà fondes arrels d'afecció. I quan la fortuna, que té nom de dona i vel·leïtats de dona, s'enamorà de la seva esquàlida figura, germana de la de Don Quixot, d'un Don Quixot lligat a una espasa, vetaquí que el dit personatge poderós s'emportà amb ell, a Madrid, l'amor feel, l'amor enyorívola d'unes pastes riques, famoses per tota aquella contrada, amb un nom desgraciat, que no es pot dir en prosa noble. Unes monges velnegrades, dins un tancat d'altíssims murs, on, quan s'hi entra, ja no se'n surt mai més; unes monges velnegrades, dic, a través de reixes i a través de vels, darrere portes de ferro i d'horríssones cadenes, en guarden, segles ha, sota vots perpetuals, la inviolada recepta. Elles són les qui en serven el llevat pur, com les antigues Vestals covaven amb els ulls la flama sagrada. Jo no m'entenc gaire de pastisseries; però em sembla que deu entrar-hi farina de la més fina, vermell d'ou del més vermell, sucre del més blanc, i s'ha de coure amb aromàtic foc de pi i s'ha de pastar amb mans de verge. Amb l'absència i tot li dura al personatge que dic, aquesta amor de les pastes indígenes, contreta de bona hora. Ja ho canta la cançó:
Les sopes i les amors
les primeres són les bones...
No oblidà mai més el paladar enllepolit. I diuen que encara ara, periòdicament, en rep a Madrid, dins capses de llauna, perquè el daurat gató brescat arribi amb l'aroma mateixa i amb la mateixa morenor mengívola amb què surt de la boca del forn del claustre jeronimià.
Nodrit amb tan delicada vianda l'interès sentimental que el dit personatge sentia per la petita ciutat, on flocà la seva jovenesa, s'expandí amb llargueses munífiques. Aquesta ciutat, entremig de figuerals i ametlers i vinyes, hauria d'esser tota geòrgica, i no obstant, té una fesomia tota marcial. Amb la protecció de Madrid, la ciutat muntà, deixant enrere totes les viles circumveïnes. Dues o tres vegades al dia, hi arribava el tren de Palma, panteixant i fumant, amb xiuladissa eixordadora i amb gran socatreig de ferro. Marcaven el pas de les hores lentes les cornetes i les campanes. Dels oficials de l'exèrcit, la gent badoca, ignorant de l'astronomia marcial i de les estrelles que rutilen per les mànegues, en deia, indistintament, «majors de tropa», amb la boca plena i el gest poruc.
Diuen que aquesta ciutat és el centre geogràfic, és el centre precís de l'illa de Mallorca, així com Jerusalem diuen que és la pupil·la del món. Té una situació envejable i envejada. De grat o per força, les viles veïnes han d'anar-hi per tota quanta cosa s'és menester. El seu mercat setmanal regula els preus de tota aquella rodalia; i les seves fires són esperades amb ànsia, com uns jubileus anyals.
Veureu, doncs, que el meu pare, si jo havia feta bondat, em prometia de dur-me a les fires. I un any m'hi va dur.
Els carrers bullien de gent i eren tots embossats de carros; els cellers brunzien de xerradissa; tothom cridava; gesticulava tothom; un pagès s'emportava, a empentes, un porc gras, grunyidor, que no volia caminar, i a cada pas s'ajeia; un muntanyenc descarregava portadores plenes d'olives per a salar; una dona mercadejava pollastrells de figueral, camallargs com sebel·lins, i corredors i magres; una altra venia fogasses de formatge tendre; la de més ací mesurava olives negres a tant l'almud; la de més enllà, tenia grans coves coronats de murta, plens a vessar de grosses codonyes daurades, la nostra fruita clàssica, de la qual diu Plutarc que en menjaven les novies de Lacedemònia, el dia del casament, per tenir flairós l'alè i per concebre fills rossos.
Però els meus ulls de minyó llépol se n'anaven darrera les castanyes. Les castanyes són exòtiques allà. Castanyes tendres i lletoses, com us menjava amb la vista! Com us mastegava llargament per sentir dins la boca la morosa frescor làctea, o castanae molles!, que ja m'agradàveu abans que Virgili m'ensenyàs d'estimar-vos!
Però, vetaquí que a un racó d'una plaça, un home foraster, dret dalt d'una taula, feia repicar una campaneta, rabiosament. Ens hi vàrem acostar. Aquest home, voltat d'una multitud bocabadada, portava dins una gàbia una cadernera, que sabia la planeta de tothom. El meu pare pagà, perquè la'm tragués a mi. Sortí l'aucellet savi; espolsà les ales; rondinà una estona; em mirà, fit a fit, amb els petits ulls desvergonyits i aficadissos com puntetes de diamant; i llavors, amb el seu bec fort i fi, com una pinça, picà dins un caixonet, i tragué una paperina verda. Aquella paperina contenia el meu horòscop. No el vull repetir perquè no m'està bé que m'alabi. Entre altres coses galants, em deia l'aucell verídic que jo moriria vell. Aquesta part del vaticini es va complint amb una alarmant i metòdica exactitud. Si no menten uns fils d'argent que em surten pels polsos, me puc prometre d'arribar a l'època glaciar i a les neus perpètues. I de més a més em deia que ben prest superaria en el meu estament una gran tramudança. I aquesta radical tramudança es va complir pocs dies després, aquell mateix mes d'octubre. Quan el meu pare la'm va comunicar, radiant de satisfacció, va exclamar amb to de convençut:
—Ja t'ho va dir la cadernera!
La plaça del poble és gran, nua d'arbres, batuda impiament de sol. La presideix l'església, tota en pedra viva, i la volten de remor... les tavernes. En mon poble gairebé totes les tavernes són a la plaça. Els homes vells, en aquests temps calamitosos que ha volgut que visquéssim la nostra dissort, recorden encara amb recança la bondat d'uns altres temps, una edat d'or efímera, en què tothom anava pel solc i llaurava dret. En aquest bon temps que dic, el braç secular era un feel aliat del braç eclesiàstic. Governava un batle que ha deixat una memòria que no fàcilment s'esvairà. Aquest batle, tots els diumenges de l'any i encara totes les festes colendes, quan tocaven les campanes per anunciar el sermó, feia tancar les tavernes. Els tavernejants foragitats s'havien de resoldre per una d'aquestes dues coses: o romandre a peu dret, a la plaça, dardellats de sol o batuts de pluja o escombrats de vent, o entrar dins l'església, a escoltar el sermó. I se solien resoldre per la segona, i vulguis no vulguis, havien d'escoltar la paraula de Déu. Acabat el sermó, sortien i retornaven a les tavernes, on anegaven l'evangeli, que sap tothom que es comparat a la llavor que sembra el sembrador, en una pluja torrencial de vi. I naturalment, no fructificava, per sobres d'humitat.
La plaça, doncs, era el meu teatre, i la meva palestra, i el meu gimnasi i el meu palenc. Més enllà de la plaça hi havia l'ample món? Oh les tardes de maig tèbies i daurades! L'església vella, encesa de sol, flamejava com un canelobre d'or. Era calenta i bategant com una gran bestia viva; era dolça de tocar com un vori vell. Clivellada i fesa d'anys antics, era tota ella un refugi de vida ardent. En cada clivella hi havia un niu; hi havia un batec davall cada pedra. Tot el cel bullia d'ales i xiscles. Com negres dardells empennats esqueixaven l'aire les falzies. Del camp arribava una olor grassa, una olor de plenitud. Les espigues eren lletoses i turgents i groguejaven d'or les arestes. Entre els restobles esclatava la violenta sang de les roselles. Els cirerers rumbejaven la polpa carnal del fruit, el robí lluent i suculent. Era la saó en què tota cosa viu, ama i bull.
Sabreu, doncs, que un cap-al-vespre de juny de l'any l88..., dins una casona baixa gairebé aferrada a la robusta i noble paret de l'església parroquial, a la plaça mateixa de la vila, una parella de casats novells, alegre i pobra com un parell d'orenelles, acomodaren llur niu de fang i de palla.
Diu que als primers mesos de matrimoni, marit i muller, com no tenien taula, menjaven a mitges pa amb amor, que és més gustós que no pa amb mel, damunt una barcella trabucada. A aquesta original Taula Rodona no tardà gaire d'arrambar-s'hi un nou cavaller: jo. Vaig néixer a l'any i tres mesos de matrimoni, setmesó, xerec i negre. Un home vell, dels mes facetos i divertits de la vila, que vengué a casa nostra a brufar el meu naixement, en veure'm tan ruec, va anunciar als meus pares inquiets: No el veureu ballar a la plaça. Al capellà que va fer-me cristià li deien:
Don Ventura. El dia que la meva mare sortí a missa, post partum, va trobar baix del portal de l'església una colla de botons d'or. No sé que la meva venguda al món fos acompanyada de
més presagis.
Del meu naixement ençà, el petit bres d'om ja fou sempre ple a casa nostra. Encara existeix. Ara arraconat i oblidat, després de tants d'esplets, no se sap avenir a l'oci ingrat i sense glòria; enyora els plors i la somnífera dolçura del vou-veri-vou i les melindroses cadències d'altres temps.
És el record d'una monja alta i pàl·lida, amb una celestial dolcesa d'ulls blaus i amb el front davall la toca, blanca com una ala de colom. La nostra casa era tocant al convent de Germanes de Nostra Senyora de l'Empar, que professava la regla de Sant Agustí. Jo no tenia altra idea que la d'estar al convent, amb elles tot el dia. Petit com era que no arribava a la corda de la campaneta, jo m'anunciava a la porta, amb cops menuts i repetits. Sempre era aquesta monja la que obria a la insistència infantil. Quina llum de calç clara! Quina olor de netedat! Una tendresa maternal perfumada d'innocència s'exhalava de tota ella. Ella m'estimava; i jo, amb la infal·lible intuïció dels infants, ho coneixia i em complaïa fora mida en aquest afecte que m'embolcava com dins la carícia d'un vellut preciós. Què voleu? Amabam amari. Com al seu Pare Sant Agustí, a mi també m'agradava que m'estimassen. Me prenia per la mà i m'acompanyava pel jardinet conventual. D'aquest primerenc ingrés meu a l'hort tancat me'n dura un inextingible perfum de malva-rosa. L'olfacte, el més subtil i poderós dels cinc sentits corporals, si mai aspira l'olor errant de la malva-rosa, evoca en mi, amb taumatúrgica potència, aquell abril definit i aquell Edem flairós de les monges agustines.
Ara em plau de contar-vos en quina manera, dins la glòria del cap-al-tard del mes de maig, va arribar a la plaça un inexpert i jove eixam. [...] A la fi, la vibrant dispersió es congregà i s'ajuntà l'alada escampadissa; i nosaltres, amb els infantívols ulls astorats, veiérem com totes les abelles s'eren aplegades en un sol raïm, viu i negrenc, i com, una darrera l'altra, totes anaven entrant en una clivella de l'església, no tan baixa que la poguéssim abastar amb la mà, ni tan alta que fos indemne de les nostres hostilitats i pedrades. [...] D'aquella clivella, l'eixam nouvingut en féu la seva acròpolis. Del campanar daurat, les abelles eclesiàstiques en feren la llur inexpugnable Torre de David.
I allà nosaltres, implacablement, els posàrem setge. I començà la lluita acèrrima i a tota ultrança. Tota cosa que poguéssim llançar, era aviada contra l'inderrocable bastió. Les pedres, llançades amb la força atàvica dels foners, rebotien contra nosaltres; però el nostre ardiment era fet a prova de fallides. La lluita, començada al matí, interrompuda només per les hores de l'escola, durava fins al vespre en què, al toc d'Ànimes, un i altre exèrcit bel·ligerant es recloïa a les tendes i -vull dir-ho amb paraules èpiques- el més amable dels dons dels déus,
la son regava el cansament dels membres
i amarava de repòs els ossos.
Fill de pares joves i pobres vaig venir al món. No res tenia ni esperava tenir res. No tenia cap oncle americà ni cap tia eixorca. Com aquell orfenet de Verlaine, jo vaig néixer
Riche de mes seuls yeux tranquilles.
I ara us vull dir quines foren les primeres coses que varen veure aquests mos ulls tranquils, que feren la meva riquesa única, en obrir-se damunt una de les belles contrades de la terra.
Primerament, un respatler de muntanyes blaves i altes, tan blaves i tan altes que llurs cims se confonien i s'esblaimaven en la fraterna blavura del cel. Després, un onatge de turons suavíssims, amb cabellera de pins que anaven en rost a morir en la planura granívola, vestida d'ametlers, de figueres i de garroverals. Una trama de caminois bruns i fressats que anaven a perdre's com rierols eixuts i torts en la carretera reial, igual i blanca.
En la llunyania, muntanyoles tapades de verdor, damunt cada muntanyola, un poblet; damunt cada poblet, torterolets de fum; entre els torterolets de fum, un campanar; i entorn de cada campanar, al cap-al-tard i al matí, les nou colomes d'argent que canten l'Ave Maria. I a mà esquerra, per un freu que fan les muntanyes, el somrís nacrat de la mar llunyana. No vull dir el nom de mon poblet nadiu. Si ho pac, prou que l'aclarirà la tafanera posteritat. Només vos diré que el seu nom és alegre i festós com el so argentí d'una campaneta.
Ja fa moltets d'anys, que aquests dos oncles meus també passaren d'aquesta present vida: ben confessats i combregats i pernoliats i plorats per les campanes. El cementeri rural, on dormen, és al peu d'una gran muntanya blava. I quina pau! Presideix el seu repòs una esglesiola gòtica; el vigilen dos xiprers, emmantellats de foscúria, que totes les nits s'omplen d'aucells. L'església és consagrada a l'Arcàngel Sant Miquel, el qual, a sos peus, hi té encadenat un dimoni negre. I aquest dimoni negre és innocent. Figurau-vos que tots els anys, quan jo era infant, en venir el maig, una caça-mosques tímida anava a enganxar el niu entre les seves banyes.
Els meus ulls, de més a més acostumats als horitzons oberts i a la mar llunyana, s'hagueren d'avesar als grans murs de rocam i a la intimitat d'un comellar ombrívol. Ja em teniu submergit, doncs, dins un gran gorg de verdor i de silenci; dins una enclotada solitud ascètica, vas insigne de devoció
Amb una gravetat augusta i ancestral, presidia el monestir de Lluc una gran plaça, tota catifada d'herbei, i poblada aleshores d'oms més que centenaris. Eren agegantats aquells oms, veritables temples de fulla. Negres i solemnials, guardaven una severa majestat i encomanaven una dolça tristor i una paor gairebé religiosa. Era d'aquests oms que va cantar el nostre gran poeta:
L'augusta Pau seu a l'ombra
dels arbres patriarcals.
De dia semblaven fosos en bronze; de nit eren plens d'idil·li i s'omplien d'aucells dormits. Haguéreu dit que aquests oms eren germans d'aquell gran om que Virgili i la Sibil·la trobaren sembrat en mig del vestíbul de l'Infern. [...]
Ara, en aquesta plaça, en lloc dels grans oms desapareguts, que li donaven misteri forestal i majestat religiosa, hi ha uns plàtans urbans, afilerats com els reclutes; arbres valetudinaris que prenen el sol el dia que en fa, i que no floquen gaire. Es veu que la grandesa dels penyals els abruma i que la por no els deixa créixer. Aquests arbres d'ara no seran mai com aquells oms d'antany.
¿Qui sap un santuari de la Mare de Déu sense una font a la vora? També té la seva la Mare de Déu de Lluc. La fama de la «Font Coberta» és general a tota l'illa, des del Bec de Ferrutx a la Vaca de Cosconar i del Cap de Formentor fins a la Punta de l'Àguila. Aquesta font és com la «Font signada» del Càntic. Brolla del penyal viu amb un petit gemec d'aucell, fràgil i pura com un collarí de perles. Aleshores era molsosa i verda, endomassada amb penjarelles de falzia, la bella herba parietària que ama la penombra humida i té una tan sensitiva tremolor. Era tancada de paret i hi donava accés una barrera grinyoladissa. A través d'una espessura de pollancs, de fullatge sempre trèmul, hi entrava una claror verdosa i fresca, amb quelcom de misteri, com ara la claror que difon per dins un temple, poblat de columnes, un vitratge historiat. Bevien indistintament d'aquella font el fatigat romeu, el fugitiu pinsà i la cabra orada. Els mesos d'estiu, un quart d'hora abans de dinar, amb una gran gerra, ansa per ansa, dos escolans, que estaven de torn, anaven a dur de la bona aigua gebrada; car la que arribava al monestir, rodoladissa i lluent, per dins la canal de teula, ja era escalfeïda del sol. I, en canvi, copsada a l'ull viu, era fresca més que una rosa. Com més vibrant era el sol i més calda l'estiuada, brollava ella amb més fresquívol saluet. Com aquella altra font que, segons reconta Curcius Rufus, trobà Alexandre el Gran, en el país africà dels Garamantes, dins el sagrat boscatge d'Ammó; que en les hores de sol central era freda com el glaç, i la mitjanit xarbotava amb glops bullents, com una caldera.
Les Matines de Lluc, per tota Mallorca són famoses. Cantades per les veus blanques dels escolans, tenen un infantívol encís que no desdiu gens ni de la nit ni del misteri. La tradició de Nadal, exiliada gairebé de pertot arreu, allà s'acollí com a un suprem reducte: Excedens terris extrema per illos... vestigia fecit. Allà encara serva el vell costum de que un infant de cor predica el sermó de la Calenda i un altre canta les prediccions de la Sibil·la. I no són certament aquestes dues vellúries reverenciables les que porten menys gent a aquell inoblidable ofici nocturn. Un any, doncs, de les darreries del segle passat, em fou comanat a mi que predicàs el sermó de la Calenda. Del sermó de la Calenda, ja sia que el seu origen sigui tal volta simultani del de la Sibil·la i tingui el seu ascendent més remot en el sermó apòcrif de Sant Agustí que es representava, tal nit com la de Nadal, en les esglésies medievals on tingué origen el teatre, no existeix cap text típic ni folklòric. Cada església el fa a la seva manera, i es renovella cada parell d'anys. Un capellà lletraferit el fa i un minyó eixerit i desimbolt l'encomana a la memòria. Durant tot el temps d'Advent jo havia d'estudiar-lo. Jo aleshores tenia la memòria molt fresca —eren tan poques les coses a recordar!— i ço que un cop era entrat dins la meva memòria jo ho retenia amb la mateixa avarícia i amb la mateixa tenacitat amb què la petxina bivalva reté la lluminosa gota d'aigua que hi entrà i de la qual farà una perla. En pocs dies vaig saber-la, la Calenda; i vaig posar-me a esperar ansiosament la nit que havia de perorar l'evangèlic parlament que jo havia engolit com qui engoleix una bresca. Tanmateix aquesta gran nit arribà.
I quina nit! El cel era estirat i vagament lluminós, com amb una claror de llet, com amb una lluor de lliri. Sobre el fosc massís de les muntanyes empinades fins al cel, les estrelles eren grosses i nues: més nues i més grosses que les de cap altra nit de l'any. Al caire d'una timba, una bella lluna en creixent, esmolava sa falcella freda. Un fred agut picava la cara i quasi feia plorar els ulls. L'insomne monestir era ple com un ou i com un rusc brunzia, de la gent que durant tot el dia havia acudit per a la gran festa nocturna. Una gran flama joiosa saltava i banderejava, nodrida de branques d'alzina crepitant i de druídics troncs sencers, enmig de la cuina, i des d'allà escampava una escalfor amiga i una fantàstica clariana canviant. I des de l'esmotxat cloquer, la campana monàstica sospirava unes notes febles, com uns aucells enfredorits que s'espargien per la fredor glacial de la nit divina, plena d'àngels obscurs.
Quan va esser-ne l'hora, jo, prematurament vestit de capellà, vaig pujar a la trona. L'església era abrandada de llums, que per la claraboia sobreeixien a les tenebres exteriors. L'or vell de les motlures i dels retaules lluïa com un caliu. Sobre el meu cap terrible amb les quatre puntes del bonet, tremolava una estelada lleu de neules blanques, i el llantoner, tot encès, era com un estel amb coa; car és general costum de les esglésies de Mallorca de penjar al llantoner o al salomó central, una coa de tantes neules com setmanes manquen per a la Quaresma. Llavors per primera volta vaig veure el monstre que fa por, la terrible Esfinx, el públic, el formidable públic, la Bèstia de mil caps, que amb gest escoltívol em mirava amb totes les seves boques obertes, i amb tots els seus ulls oberts...
Un any, damunt aquella severitat impressionant va descendir del cel un blanc miracle. Jo mai encara havia vist caure neu. Aquell calmós espectacle em robà, amb la seva magnífica tranquil·litat, els ulls. Molt temps després, quan tot llegint, aquests mateixos ulls meus s'ompliren de l'eficàcia pictórica d'aquest vers bellíssim:
Adspice quam dcnsum tacitarum vellus aquarum defluat...
vaig recordar aquella abundant caiguda d'aigües mudes que ompliren la vall de Lluc amb la candor llanosa dels anyells.
I l'endemà, el miracle ja fou tot un altre. Aquella gran nevada cotonosa s'havia trasmudat en una fràgil cristalleria riquíssima que plorava gotes d'iris.
I la Mare-de-Déu, tota sola! La campana no despertava més que els ecos deserts i anava a tocar amb el seu plant viu els penyals solemnes. Els camins ploraven i 1'herba hi creixia.
Però vetaquí que un dia, entre unes roques per la vall d'Aubarca hi trobàrem florit un gínjol blanc. I l'endemà arribà una oreneta. Damunt un om, vestit de fulla tímida, un tudó començà a roncar-hi. I una mèl·lera salvatge començà a remoure's dins l'eura negra de les cases del Molí. I l'aire portava una vaga olor de violetes secretes. Iun ancell caçà al vol un plomissó que volava. I les figueres despullades com a cirials se començaren a encendre a cap de brot, amb flamadetes verdes. I els cirerers de pastor s'emmantellaren amb un blanc llençol d'aromes. I un bell matí tots els escolans de l'Escolania sortírem a voltar la plaça del monestir, amb rams d'olivera a les mans i cantant: hosanna! Ja és l'abríl. Ja és Pasqua. Aquelles boires blanques són les ales dels àngels de la Resurrecció.
Regina caeli laetare!