Edicions Empúries - 1997 - Barcelona
La majoria d'aprenents, a Reus, eren de pobles de les comarques més pròximes: el Priorat, la Ribera, la Conca de Barberà, la Terra Alta, fills de minúsculs propietaris que havien de donar, a la seva mort, el conjunt de finquetes a l'hereu i que ajudaven els altres fills a campar-se-la, concedint-los, això sí, el dret de refugi al niu familiar, en cas de malaltia o algun altre contratemps.
Els aprenents en general, i els de botigues de roba en particular, duien una vida arrossegada. Menjaven a casa dels amos o en alguna dependència de la mateixa botiga, llavors amb el ranxo transportat per la minyona del propietari. Les pitances acostumaven a ser molt senzilles, basades en el protagonisme dels llegums: cigrons, fesols, llenties, faves i, fins i tot, guixes, tot plegat degudament barrejat amb alguna patata i guisat elementalment. La pinzellada de gra fort era, sempre, tímida, i, quasi invariablement, es basava en l'abadejo més ganyut i en la cansalada més pròxima i més amarinada a la cotna. També circulava l'olla barrejada, la versió de l'escudella que permet ser muntada amb pocs elements perquè els grans d'arròs flotants i les fulles de col en dissimulen la precarietat. A l'estiu, en l'època de màxima producció hortolana, quan el recapte anava a donar, per mor de l'abundància sobtada, es feien uns paellots impressionants a base de tomaca, pebrot, albergínia i algun carabassó més groc que no verd, tot mig fregit, mig ofegat en el propi suc –no tan fregit com ofegat- i que calia menjar amb cullera perquè només tocaven dues llesques de pa per cap.