Edicions de 1984 (Barcelona), 2018
Però a l'escola els nois hi aprenien una altra cosa: que hi havia una manera de ser diferent, més silenciosa, més reconcentrada, que prescindía de la pompa catòlica. El Gaietà els parlava d'un Déu que era a tot arreu i que els alumnes podien descobrir-se al cor si aprenien a desemboirar-se per dins. Es tractava d'obrir un espai oblidat, menystingut, temut. Fer-se una casa a l'interior, moblar-la amb pensaments sincers, amb sentiments incorruptes, contemplar-los amb delectança durant hores, acomodar-se, admirar aquella essència oculta sense paraules ni gestos, la mateixa essència del gran Déu que era a tot arreu i només s'amagava quan els capellans exageraven el ritu. El Gaietà els deia que no calia anar a missa ni resar l'avemaria. Les criatures estaven entre estranyades i fascinades. Els pares tenien por. Alguns, terror. Van anar a xerrar amb el mestre. Ell els va rebre amb aquella impassibilitat que desarmava. Van insistir dies i dies. Algú el va amenaçar. Finalment el van anar aïllant, l'evitaven al carrer, el forner no li venia pa, una pedra va trencar-li el vidre d'una finestra. Ell, res. Ell se sentia reconfortat per una raó més alta, més suau que la pell humana. Alguns pares van deixar de portar els nens a l'escola. Però aleshores els nens sortien a córrer i trobaven el Gaietà pels camps, i descobrien que enmig de la natura aquell home encara era més extravagant, més sentimental. Els explicava que havien d'estimar els arbres, el blat, els saltamartins, els cucs, els terrossos, totes les criatures de Déu, vives i mortes, existents i imaginàries. Cada nen havia de convidar al seu ampli interior un ésser menystingut, acollir-lo, acaronar-lo, venerar Déu en ell. La caritat era aquesta manera d'esbotzar les rescloses de la civilització. La caritat era lliurar-se a la justícia de l'amor, encara que calgués enfrontar-se als costums i a les lleis, als reis i a les esglésies. La cosa va durar un any, potser dos. Finalment el van detenir, no les forces de l'Estat, sinó els representants d'un tribunal eclesiàstic. Una mena d'Inquisició, la Junta de la Fe. El van tancar a la presó. Van exigir-li que reconegués els dogmes catòlics. [...]
El Gaietà també s'entendria, de vegades, però feia que no amb el cap. Explicava al capellà que Déu era en totes les coses, però sobretot dintre de les persones, dintre de cada persona, i que no podía agenollar-se davant els usurpadors de Déu. El capellà el mirava amb els ulls plorosos, potser comprenent més que no es pensava el Gaietà, però compadint aquella ovella esgarriada. Després de cada llarga conversa entrava a la cel·la un secretari amb una professió de fe en l'Església catòlica, apostòlica i romana i ordenava al Gaietà que la signés. Cada cop s'hi resistia.
»No la va signar mai. Aquella successió de converses commovedores, d'exigències i resistències i potser tortures es va allargar dos anys. L'avi sempre deia que el Gaietà no havia baixat mai del burro (li agradava fer servir aquesta expressió). El capellà, tot i que l'entristia l'orgull del presoner, va acabar estimant-lo de veritat. Li va demanar que mentís, que fes un gargot sota la professió de fe i se n'anés a viure a un lloc remot. Però el Gaietà ja havia pres un determini. No volia embrutar-se amb falsedats que haurien expulsat Déu del seu temple interior. Va dir que no i va assegurar que diria sempre més que no, per més que el fessin patir. Van condemnar-lo a la foguera. El capellà, amb llàgrimes als ulls, va implorar als seus superiors que fossin clements amb l'ovella esgarriada. No van ser del tot insensibles a les seves paraules: en lloc de cremar-lo a la foguera de viu en viu, van decidir penjar-lo sobre una bóta decorada amb flames simbòliques. El poble va acudir en massa a presenciar l'espectacle. No hi va haver indult a l'últim moment. Els peus de Gaietà Ripoll, amb les espardenyes de set brencs que portava de jove quan corria pels rostollars amb el meu avi, van balancejar-se al mig de la plaça del Mercat de València. El públic, ¿devia aplaudir, estremir-se, insultar, desmaiar-se? No ho sé: això ja no puc imaginar-m'ho.
El prussià vagava entre els edificis del santuari. Pilars i voltes sense sostre s'aguantaven sobre la malesa, a la vora d'un portal de pedra vella i fosca, entre trossos de carreus; només era una construcció abandonada a mig fer, però semblava un paisatge de després de la fi del món. Va entrar a l'església, buida, desproveïda de bancs; hi havia brutícia i palla escampada pel terra fins a l'absis, on les figures i els ornaments d'or amuntegats al retaule barroc feien un garbuix enlluernador. Davant el presbiteri quatre pageses resaven agenollades.Wielemann les va deixar fer i va posar-se a contemplar les dotzenes de retaulons pintats que cobrien el mur oposat de l'església. Feia lliscar els ulls per les cares pàl·lides dels ninotets. Una roca havia aixafat un home i tres persones intentaven salvar-lo. Una colla d'individus amenaçaven un noi amb baionetes. Dos homes amb barretina i fusell somreien davant un cadáver ensangonat. Cinc filles i dos fills vetllaven el pare moribund; el capellà es disposava a fer-li l'extremunció; a fora l'esperava la mort, un ésser sense trets, carn llisa, blanca i rosa, amb una capa o ala enorme, ni animal ni vegetal. Homes llampats, nàufrags, ajusticiats, tots salvats a l'últim moment. La Mare de Déu que vetllava per ells era una forma triangular, de mirada guenya. ¿Quina mena de devoció podia sentir-se satisfeta amb aquelles paròdies de pietat? En un retauló es veia, a l'esquerra, una dona elevant pregàries a un Crist esquemàtic i, a la dreta, dins una casa, un home espitregat, amb un llençol que li tapava els baixos, i dos metges bigotuts al darrere. Un dels metges li acostava al crani un ganivet de carnisser, i ara es comprenien els ulls d'horror de l'home, només esbossats però claríssims, i els seus braços estesos de derrotat que ho fia tot a Déu. Wielemann es mossegava els llavis. Un segon més tard el crani de l'home devia tenyir-se de sang. ¿Fins on volia perforar, aquell presumpte metge? ¿I quin
miracle agraïa, l'exvot? ¿Que la Mare de Déu l'havia alliberat de la malaltia, o que l'havia salvat del metge? Com li solia passar quan veia o li explicaven escenes de dolor, Wielemann va notar-se una punxada al punt on s'imaginava la ferida. Quan es va tombar per anar-se'n va veure que tenia a la vora, massa a prop, un individu reduït, de cabellera greixosa, que el mirava fixament amb un somriure d'imbècil, com si acabessin d'extreure'l amb pinces d'un retauló. Wielemann va esbatanar els ulls, interrogant-lo, però aquell somriure era indestructible. Va apartar l'individu amb el gest de qui aparta una bardissa i va sortir.
Una tarda pujava pel carrer Castell amb la mà a l'infern de l'abric. ¿Calia fer res? Va descartar les heroïcitats i les humiliacions: el pare no s'ho mereixia -en cap dels dos sentits de la paraula-. El carrer ascendia anguilejant fins a la torre de les Hores; després, pla i recte, mostraba una processó de cases modestes, sostingudes per una robustesa antiga, que inspiraven el respecte de les coses que
no semblen fruit dels capritxos de l'home.Wielemann era davant l'ajuntament. Una de les dues portes era oberta. A dins no s'hi veia ningú. Podia entrar, intentar donar la carta, fracassar, tornar a casa alliberat de culpa.
Al vestíbul dominava un silenci fosc i mortuori. L'estranger va buscar al seu voltant alguna orientació abans d'aventurar-se per les escales que pujaven. Les parets eren llises, altes, despietades. A la dreta, darrere una taula buida, va veure un gruix d'ombra. S'hi va acostar: semblava inert. Va anar distingint una forma humanoide: un cap pelat i minúscul, enfonsat dins un enorme tronc esfèric, globular, d'on emergien quatre extremitats diminutes. Amb els ulls clucs i una obertura exigua entre els llavis morats, l'ésser estava posat en una cadira, amb un braser a sota, i no feia cap moviment. Wielemann va repenjar-se a la taula i s'hi va acostar més. Dins aquella immobilitat vegetal hi havia alguna mena de respiració mínima, com si es produís molt endins, en un pulmó desproporcionadament petit i embolicat amb capes i més capes de greix protector. L'estranger va allargar la mà per tocar-li el lloc que en una altra persona seria l'espatlla, però a l'últim va defallir. Li feia entre por, angúnia i tristesa molestar aquella mena de conserge que vetllava l'entrada d'un ajuntament en guerra. El fred començava a calar-li els ossos. Ja havia complert i se'n podia anar. Però aleshores va veure venir, amb fatalisme, un esternut. Venia de lluny, i va tenir temps d'imaginar-se que el conserge es posava dret amb un bot, l'interrogava a crits, el forçava a entrar perquè les autoritats esbrinessin què havia vingut a fer-hi, a l'ajuntament. Resignat, el prussià aixecava la barbeta, se
li envermellien els ulls, a la fi va descarregar: el terrabastall va sacsejar-lo de cap a peus. Sobre el vestíbul va tornar a caure el silenci com una massa fosca i glaçada. Van passar uns quants segons d'immobilitat. Wielemann ja es feia enrere. Aleshores el cap del conserge va separar-se una mica de la massa corporal, va obrir mínimament els ulls, va pronunciar amb aire interrogatiu una vocal imprecisa, entre una a i una e, i tot seguit es va recloure de nou en la seva rodonesa hermètica, mol·luscoide, indiferent.
En aquell moment baixava mossèn Tristany pel carrer de Sant Miquel. Dalt del seu cavall era tot un espectacle. Potser no s'havia vist mai tanta alegria bellugar-se dins un cos. Com que tenia una confiança instintiva en les evidències materials del catolicisme, vivia despreocupat i només pensava en els plaers de la gola i de la lluita. Si li haguessin demanat quina vida hauria volgut viure i ell hagués entès la pregunta, hauria triat tornar a néixer a cal Tristany, tornar a passejar-se pel seu país amb les terceroles a la cintura i el rosari al coll, tornar a saquejar pobles i a cremar liberals. Empeses per l'alegria d'una vida plena a vessar, totes aquestes certeses baixaven en tromba pel carrer de Sant Miquel, que és llis i costerut. Era difícil frenar. Tristany no va poder frenar.
El seu cavall va envestir la mula del bisbe, va encabritar-se, les potes del davant van agitar-se amb pànic. Allà mateix, del cop físic o de l'impacte moral, qui sap si amb una esperada sensació d'alleujament, Tejada va exhalar l'últim alè.
Veig els Sis Desconjuntats que passaven casualment pel lloc i ho presenciaven tot. Van fer rotllana al voltant del mort mentre mossèn Benet se'ls mirava a tots sense fer cap cara, sense badar boca, com qui veu passar alguna
desgràcia que no l'afecta i es diu que no s'hi podia fer res. «L'ha pelat», es xiuxiuejaven els uns als altres, «l'ha pelat», amb una lluïssor als ulls que era una barreja d'estupefacció i eufòria. «L'ha pelat», van cridar més fort, aplaudint, saltironant, rient nerviosos, i després es van adonar que oblidaven el costum i es van posar solemnes, van forçar cares inexpressives, van esforçar-se a no bellugar-se gaire -alguna cama tamborinava-, i així van arribar a sentir realment el respecte que fa la mort, i quan va acudir més gent van caminar carrer avall, enraonant en veu baixa, amb una excitació secreta, perquè no es presencia un prodigi cada dia
Però n'he descobert un que sí que comptava. Tres dies després que a Solsona el poder canviés de mans va aparèixer un cadàver al camí de la font del Corb, estirat sobre les flors blanques de la ribera. Era, diu el llibre, «lo beneit de ca la viuda», un albat de vint-i-set anys. No se sabia de què havia mort. El van enterrar sota una petita creu de fusta al cementiri d'aleshores, vora el portal del Pont, a tocar d'una absidiola de la catedral. Pocs anys més tard el progrés va fer obrir un nou cementiri als afores, més espaiós i salubre, damunt una elevació amb vista sobre les cases dels vius. Hi van traslladar els sepulcres de la gent respectable. Quan van aplanar l'antic cementiri pestilent, arrambat al poble com una criatura al pit de la mare, la tomba del beneit va desaparèixer per sempre.
Ara, al seu lloc, els dies assolellats, una anciana hi esmicola crostons de pa i els moixons s'hi barallen; de nit, algun borratxo s'hi acosta per buidar-se.
A mig carrer de Llobera la comitiva es va trobar amb la processó que venia de la catedral, presidida pels bisbes de Solsona, de Lleida i de Mondoñedo. Units l'altar i el tron, van avançar fins al temple i es van distribuir pel presbiteri.
La capella va entonar un tedèum. Mig il·luminat per la claror que projectaven els vitralls de l'absis, el rei contemplava. La catedral era alta, llarga i torta. Els bancs eren plens de gent; a la quarta o cinquena renglera va veure fugaçment un cap que sobresortia. El cor recordava que la terra sencera i el cel, els serafins i els querubins i les enormes potències celestes celebraven el Senyor. Don Carles s'entendria i somiava -una mica espantat per la supèrbia del somni, esforçant-se a situar el seu desig en el marc trist i efímer dels humans- el dia que entraria a Madrid i tots els petits éssers espanyols el venerarien unànimement, sense deixar-se embadalir per doctrines noves i confuses. Alçava els ulls cap a les voltes; torta com era, la catedral resultava acollidora. La seva mirada va tornar a
fixar-se en un cap més alt que els altres, vermellenc. El rei va notar un dolor al peu.
Don Carles va sortir del temple envoltat per l'eixam de les autoritats i el van dirigir al palau del bisbe, on s'havia d'hostatjar. El prelat va oferir-li la seva cambra. Asseguts el monarca i l'infant a la sala de les visites, va començar el besamans. Cerimoniosament van tornar a passar totes les autoritats: l'ajuntament, la Reial Junta Superior, els bisbes, els generals, els marquesos desvagats i encuriosits, priors incòmodes, mares superiores. Enmig del sopor, una imatge va sobresaltar el rei: aquell cap estret, angulós, vermellenc, havia sortit un moment de darrere una cortina. Va ser un instant; potser era una il·lusió de l'entreson.
Després del besamans tocava ensenyar-se al balcó i veure desfilar les tropes catalanes. Eren més de deu mil soldats: ¿una hora, dues? Dret, agafat a la barana, el peu li feia un mal penetrant, sostingut, com l'existència dels liberals. Les tropes avançaven massa a poc a poc. El rei va girar-se cap al seu nebot per fer l'elogi protocol·lari de l'espectacle i va estremir-se: rere seu hi havia aquell estranger, un pam més alt que ell, escardalenc, amb un somriure dibuixat a la cara.
-Aleja a ese hombre de mi real persona -va dir don Carles al ministre que tenia més a prop.