Hug I (991-1040) és considerat l'home que portà el feudalisme fins a dalt de tot. Fou un personatge d'una ambició sense fre, mancat de tota forma de moral. Els de Besalú, coetanis, foren uns folls delirants. Es feren la guerra, per la possessió del Rosselló, sense pietat. Saquejaren i de­predaren monestirs i convents que els seus avantpassats havien contribuït a fundar i havien substancialitzat. Els magnats del seu temps no tingueren ni fe ni llei. Davant aquest món de violència, d'orgull i de caprici, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, hi hagué de posar pau. Oliba fa la impressió d'un home equànime, intel·ligent i ple de bondat.

El castell de la Bisbal es troba dins del recinte emmurallat i forma en realitat el contrafort d'aquest recinte davant del riu. És l'edifici més fort que tingué la poderosa mitra de Girona en terres de l'Empordanet. Sobre els seus orígens poca cosa se sap, si de la generalitat d'haver estat la fortalesa del bisbe es passa als detalls. Hi ha la llegenda que el cardenal Margarit, bisbe de Girona, utilitzà aquest castell com a residència d'estiu i que amb aquest pretext hi féu obres considerables. Es tracta d'un edifici gòtic vastíssimes proporcions, fortíssim, avui dedicat, escandalosament, a presó de districte, cobert d'un engrut de calç pertot arreu que el desvirtua d'una manera ignominiosa. La plaça del castell, avui reduïda, fou, antigament, una magnífica plaça d'armes. Sobre l'obra gòtica foren oberts la porta i els balcons, que són del Renaixement — la porta, en temps del bisbe castellà Arévalo de Suazo (1598-1611), el nom del qual es llegeix en el llindar. En els balcons hi ha esculpit un capell cardenalici, potser en record del cardenal Margarit. La construcció interior, que és d'una nervatura impressionant i d'una superba energia, porta en alguns topants, toscament esculpida, una mitra.

El castell de la Bisbal es troba dins del recinte emmurallat i forma en realitat el contrafort d'aquest recinte davant del riu. És l'edifici més fort que tingué la poderosa mitra de Girona en terres de l'Empordanet. Sobre els seus orígens poca cosa se sap, si de la generalitat d'haver estat la fortalesa del bisbe es passa als detalls. Hi ha la llegenda que el cardenal Margarit, bisbe de Girona, utilitzà aquest castell com a residència d'estiu i que amb aquest pretext hi féu obres considerables. Es tracta d'un edifici gòtic vastíssimes proporcions, fortíssim, avui dedicat, escandalosament, a presó de districte, cobert d'un engrut de calç pertot arreu que el desvirtua d'una manera ignominiosa. La plaça del castell, avui reduïda, fou, antigament, una magnífica plaça d'armes. Sobre l'obra gòtica foren oberts la porta i els balcons, que són del Renaixement — la porta, en temps del bisbe castellà Arévalo de Suazo (1598-1611), el nom del qual es llegeix en el llindar. En els balcons hi ha esculpit un capell cardenalici, potser en record del cardenal Margarit. La construcció interior, que és d'una nervatura impressionant i d'una superba energia, porta en alguns topants, toscament esculpida, una mitra.

El passeig és molt bonic, i sempre que vaig a la Bisbal hi vaig a passar una estona, a fumar un cigarret. Amb els seus plàtans magnífics i alterosos i la mica de corba dolça que fa sobre el curs del Daró, no es pot demanar un lloc més tranquil. A la primavera, al fons del passeig, que és el lloc més solitari, hi sol haver una gran xerradissa d'ocells que posen una música de fons al cant del rossinyol. A l'hora baixa, el ventet mòrbid, suau, tocat del perfum de les herbes tendres del passeig és una pura delícia.

Quan a més de mercat hi ha fira, l'areny del Daró, generalment polsós i assedegat, s'emplena de vivacitat, amb la fuga natural de color que presenten les coses en aquestes festivitats. Mirant-ho del pont vell o del pont nou, es pot sentir la frescor de l'escena popular. Hi ha els pollers que van pels mercats, els gitanets bronzejats i els negociants de bestiar amb la brusa, els pantalons de ratlleta, bombats, i el caliquenyo a la boca. Els pagesos fan els tractes i sembla que els arrenquen els queixals. Hi ha un teixit de frases fetes, de signes convencionals, de trapelleries genials. Jo encara he aconseguit sobre aquests ponts els xarlatans, els venedors d'ungüents o d'herbes, els dentistes ambulants fent els seus discursos davant d'unes boques badades. Van i vénen els camions carregats de pagesos, de gallines, conills, oques i galls. De tant en tant es troba aquell indescriptible ciutadà que ha vingut a mercat només per anar a la fonda a dinar i es passeja pel poble amb un gest olímpic, tibat. Tot això és pintoresc, quin dubte hi ha?, i molt agradable de mirar.

La Bisbal està situada enmig de la cassoleta o vall del Daró mitjà, i el paisatge que l'envolta és prestigiós, finíssim, d'una gran elegància. Podeu emprendre qualsevol camí dels que surten de la Bisbal, tant els que van cap a les terres més seques de les Gavarres, terra de cigales i de suros, com els que, seguint el Daró, condueixen a terres més fondals: el paisatge no us trairà mai. Us trobareu amb una sèrie de meravelles continuades — meravelles dels conreus, de l'arabesc dels pujolets, l'esveltesa dels arbres, l'admirable col·locació de les masies o dels llogarrets dels voltants, una sorpresa continuada. A migdia, sobre un turó, admirablement ben posat, al capdavall d'un raval d'essència agrària, hi ha un convent de franciscans, amb uns xifrers d'un anacronisme, tot plegat deliciós, italianíssim, inefable. A sol ixent i a nord hi ha les rajoleries i les fàbriques de ceràmica, indústria cada dia més important, perquè la terra del país, per a aquest negoci, no té rival. La vall del Daró és un prodigi continuat per a la mirada.

He sentit dir a molta gent que les Voltes de la Bisbal són una imitació de les de la Rue de Rivoli de París. No és pas ben bé això. Les Voltes de la Bisbal tenen un origen portuguès.

Don Pere Francesc Brauget-Massanet i Naceiro, nascut a Santa Clara, província de Matanzas (illa de Cuba), marxà molt jove del seu país natal per venir a viure a la Bisbal, a casa del seu oncle, don Francesc Brauget-Massanet i Reig, natural de Pals, solter i de molt sòlida posició econòmica. En el seu viatge a la Península, el vaixell en què navegava féu escala a Lisboa, i en la visita que féu en aquesta ciutat li cridaren poderosament l'atenció els arcs de la plaça del Comerç de la capital portuguesa, que són de l'època del marquès de Pombal i que són una admirable mostra d'urbanisme europeu.

L'any 1854, don Miquel de Foixà i d'Andreu vengué als senyors Massanet unes hortes anomenades de Foixà, contigües al casc urbà de la població, emplaçades en el terreny que actualment ocupen la plaça del General Mola (abans, de la Llibertat) i bona part de l'avinguda de les Voltes.

La construcció de la carretera de Girona a Palamós partí pel mig aquelles hortes. En el traçat definitiu de la carretera, hi intervingueren decisivament les gestions fetes pels senyors Massanet a Madrid. Feren que la carretera passés per les hortes que havien comprat, i aquesta favorable circumstància els portà a concebre el projecte — que dibuixà don Martí Sureda, arquitecte provincial — d'edificar-hi cases amb arcs de l'estil de les que tant l'havien impressionat en la capital portuguesa. [...]

Aquestes Voltes donen a la Bisbal un aire inconfusible. ben orientades d'esquena a tramuntana, són de molt bon veure. a l'estiu són fresques. en tot cas, presenten una urbanització que ben poques poblacions tenen.

En el punt més alt del Montgrí hi ha un castell medieval. És un dau de pedra considerable, que manà edificar Jaume II i que no s'acabà. Forma un gran quadrat cenyit per altes muralles coronades de merlets, acabats en punxa, amb una torre en cada angle. És tot de pedra picada sobreposada en fileres horitzontals. No té més entrada que una porta oberta a migdia, sobre la qual, al cim del mur, hi ha un matacà. En la mateixa paret de migdia s'obre una finestra, partida per una columna amb el seu capitell corresponent. Cap més obertura, fora de les espitlleres, no s'obre a l'exterior. L'interior està sense edi­ficar. La impressió que produeix el dau de pedres, que, des de principis del segle XIV, ha aguantat, impàvid, les imponents tramuntanades de l'Empordà, és d'una gravetat altiva i d'una simplicitat amb força poderosa. Tot fa pensar que el castell de Santa Caterina — com així s'anomena en el país — fou manat edificar pel rei per tenir a ratlla la casa comtal d'Empúries, després que aquesta hagué construït el castell i palau de Bellcaire. [...]

En tot cas, el castell de Montgrí és el botó de la roda de l'Empordà, fins al punt que es pot dir que la nostra vida consisteix a anar voltant aquest cas­tell, per terra i per mar. Les muntanyes que el su­porten tenen una nuesa mineral, però el seu perfil és d'una dolçor fascinadora. Són d'un color de coll de tórtora sobre un fons de flor de farigola, morada.

El cèlebre castell de Figueres — o castell de Sant Ferran—fou obra d'un Borbó de Madrid, és a dir, de la branca més directa dels Borbons de França. S'anomenà amb aquest nom perquè el monarca regnant en el moment de ser projectat i començat a construir (1753) fou Ferran VI. L'estat d'esperit que el portà a construir fou el que hem assenyalat en el paràgraf anterior: és a dir, un esperit creat per la inanitat dels Tractats.

L'emplaçament de la fortalesa fou discutit. El cèlebre Vauban, que coneixia l'Empordà, havia sostingut que el millor lloc de concentració de tropes per defensar la frontera de l'Albera era l'anomenat Torre de la Mala Veïna, prop de Peralada; altres defensaren el turonet de l'Alfar, a sud-est de Figueres; el pas de les Moles, punt de convergència dels tres camins antics que condueixen als colls del Pertús, del Portell i de Banyuls, tingué també partidaris. La falta de materials i sobretot d'aigua descartaren els tres projectes, i el castell fou construït al nord de la població, sobre una ondulació a 140 metres sobre el nivell del mar, on havia existit el convent de Sant Roc. Des del punt de vista de la contemplació del paisatge comarcal, el lloc és admirable. Des de la carretera del castell i des del seu emplaçament mateix, es descobreix un paisatge d'una bellesa inoblidable.

La direcció de les obres fou donada al general d'Enginyers don Juan Martín Cermeño, la primera pedra fou col·locada el 1753, la construcció dura tretze anys i fou en temps de Carles III, germà i successor de Ferran VI, que la tropa s'hi instal·là. El que s'hi construí costà 30.000.000 de rals — 1.425.000 duros, al preu de la moneda coetània. El preu fou considerat desorbitat fins a l'extrem que hom atribuí al rei el judici que Figueras tendría una fortaleza de oro. El peonatge de la construcció fou pagat a quatre rals diaris, i un carro, un animal i un home, vuit rals, És gairebé segur que com a plaça forta és una demostració dels progressos que havia fet la fortificació militar —partint inicialment de les idees de Vauban. Sobre el fet que la seva construcció fou la salvaguarda absoluta de la frontera —és a dir, el pany de la porta millor que s'hauria pogut imaginar, no hi ha dubte de cap classe. Fou un lloc comú donat per vàlid a tota la Península.

És un castell absolutament grandiós. S'ha de veure només des de l'exterior per a fer-se càrrec de la quantitat enorme de terres que calgué remoure per a construir-lo. Ocupa un espai de 215.000 metres quadrats i el perímetre és de 5.634 metres. Té forma de pentàgon irregular d'estrella, i no hi ha cap punt de la muralla que no pugui ser batut per algun altre lloc de la muralla mateixa. És una construcció de voltes de canó seguit, mantingudes sobre parets que oscil·len entre un metre i mig de gruix i tres metres. Està voltat d'un fossat, té glacis, contraescarpa i camins coberts. Té troneres per a dos-cents canons, pot allotjar fàcilment deu mil homes, té estables magnífics per als animals (cinc-cents cavalls), grans dipòsits per a municions i queviures i, sota la plaça d'armes, quatre enormes cisternes per a un dipòsit d'aigua d'un milió de peus cúbics. A més, rep aigua d'una font del terme de Llers a través d'un aqüeducte en part subterrani i en part descobert. De l'aigua sobrant del castell, se n'alimentà durant molts anys Figueres. Així i tot, però, és un castell inacabat: són inacabats l'església, l'hospital, el parc d'artilleria i l'anomenat macho d'aquest últim, considerable massís que havia d'enlairar-se i artillar-se dins la fortalesa per batre algunes altures pròximes (devers Avinyonet i Llers) que la dominaven.

L'interior es comunicava amb l'exterior per dos ponts llevadissos (avui dos passos d'obra) i les portes que foren dinamitades pels antifranquistes. A dins hi ha cinc galeries de mina, dues casernes, pavellons per al governador i l'oficialitat. La porta principal, a la qual s'accedia per la carretera en pla inclinat que sortia de Figueres, feia un gran efecte: era d'estil neoclàssic, de marbre blanc tipus arc de triomf, amb quatre columnes adossades a cada banda, un fris i deu mètopes amb atributs guerrers. Sobre la cornisa hi havia un espai que no fou utilitzat en cap moment per a escriure-hi, probablement, alguna commemoració del castell entre dues figures de guerrers assegudes — un d'aspecte cartaginès i l'altre romà, com és lògic. Sobre la porta hi havia uns baixos relleus, amb un medalló per a esculpir-hi un escut. Era una obra d'art impressionant, molt freda, de gust borbònic-francés, els trossos de marbre de la qual jauen dispersos per l'espai de migdia del castell.

Fou en el primer terç del segle passat que l'ajuntament presidit pel governador i militar senyor Caamaño inicià les gestions per cobrir la Ribera i endegar les aigües (el Galligants, etc.) que hi afluïen (1828). Tot el que és avui la Rambla era un aiguamoix amb herbes aquàtiques i, pels cantons, arbres blancs corpulents. Hi havia quatre ponts que travessaven el paratge —un d'ells molt alt i estret, d'aspecte gòtic. La Ribera separava el nucli ciutadà antic del que hom havia construït a l'altra banda, que en realitat era fora dels murs. Les obres i les gestions s'eternitzaren, com és natural que fos així havent coincidit amb la primera guerra civil o dels Set Anys; però, com que totes les coses d'aquest món tenen un final, també s'acabà l'obra de la Rambla de Figueres —l'any 1855.

La Rambla és el que dona caràcter i personalitat a la Figueres moderna. La vella Figueres es troba al peu de l'església parroquial, que és a la part alta de la població. La Figueres moderna té la Rambla com a peça decisiva. La diferència de les dues ciutats és molt marcada, però el conjunt s'ha produït amb una certa solta. De tota manera el que ha donat fama i personalitat i ha contribuït a teoritzar sobre la manera d'ésser dels empordanesos ha estat la part nova, la Rambla de Figueres. És el conjunt urbà modern, sens dubte, millor de l'Empordà. Ja no es tracta, com es tan corrent en aquest rodal, d'una improvisació de qualsevol manera. La Rambla és una urbanització deliberada i correcta. No és el firal que Napoleó manà de construir en totes les poblacions agrícoles franceses —i en moltes d'italianes— d'una certa importància. És un salonet ciutadà a l'aire lliure per a passejar i conversar. Quan ve el bon temps és una pura i simple delícia, sobretot a la nit quan s'ha entaulat l'aire —només l'aire!— de la tramuntaneta seca, tònica i lleugera. A Figueres, el clima és molt bo. Els aliments hi són directes. Els conversadors s'hi acaben —és una pena— i arribarà un moment que la Rambla no servirà per a res. És una ciutat rica, una mica misteriosa però molt ben dissimulada —i lleugerament— contrabandista.

Com la seva música degué ésser la sensibilitat d'aquest empordanès tan típic i el seu cos arrasat. En el seu temps, Ventura anava per aquests poblets irrisoris tocant, primer, el sac dels gemecs i després la tenora. Portava un vestit negre funerari, tenia els ulls negres enfonsats, la cara esgrogueïda de malalt. Aquest home, que visqué aspirant els perfums del xai rostit i de l'oca amb naps, estava malalt. La seva música és tardorenca, crepuscular, sanglotant. Ventura és un enyoradís; s'evadeix cap al món dels xiprers i de la pau.

Anys enrere, a Figueres, vaig veure un retrat de Ventura, mudat. Portava uns pantalons de quadres, una financera, un gran llaç negre de corbata, punys rodons, de cel·luloide, i unes enormes sabates. Tenia el colze repenjat en un capitell cantoner, sobre el qual hi havia un test amb pretensions d'objectes d'art una palmera lluent amb què presentava una decoració glacial. El cos tenia el punt d'encarcarament de l'home que no sap què fer: o quedar-se en la fotografia o marxar-ne. Un músic molt vell, que formà part de la seva cobla i el sobrevisqué llargs anys, el descriví dient que fou un home de mitja alçada, molt flac, xuclat de cara, bon amic i excel·lent company, afable però seriós, de poques paraules, sempre llunyà i abstret, amb una cara de tempestat.

El cert és que a l'Empordà aparegué el primer republicà democràtic de la península: Abdó Terrades. Aparegué també el senyor Monturiol, que crea el primer fenomen científic de repercussió popular a Espanya —l'Ictíneo— i que escriví un llibre titulat «El arte de navegar por debajo del agua». [...]

Terrades visqué en la seva joventut a Barcelona i estigué en contacte amb els medis obrers de mitjan segle passat, que produïren una gran commoció inseparable de les primeres, serioses manifestacions de l'industrialisme. L'adopció d'una posició republicana —la primera d'Espanya i de gran novetat a tot el país — es tenyí en la persona de Terrades d'allò que se solia anomenar la inquietud social i la realitat popular i històrica del país, o sigui dels primers anhels de la Renaixença. Després, Terrades, convertit en una fitxa policíaca, visqué llargues temporades a França i passà moltes vegades, en el doble sentit, la frontera. Durant una gran part del regnat d'Isabel II, el fenomen polític peninsular més gros i que donà més esperances als anticonvencionals i iconoclastes, fou el general Joan Prim i Prats. Que el grup polític d'oposició creat per Terrades a l'Empordà estigué en relació amb el general Prim i amb les set o vuit temptatives que aquest home realitzà per apoderar-se del Govern no té ni el més petit dubte. En el principi de l'etapa revolucionària, quan Prim veia encara les coses de color de rosa, tots aquests elements s'entengueren molt bé a pesar de les enormes diferències, sobretot les diferències de Terrades, republicà incorruptible, i de l'oportunisme de Prim, que, en la qüestió de les formes de govern futures, fou una carta tapada permanent.

El punt més alt a què arriba Ventura és la melodia del «Cant dels ocells», que ha estat tan elogiada i és tinguda per una de les millors melodies del pentagrama. Totes les seves sardanes tenen, però, un aire inconfusible: la netedat melòdica, el sentimentalisme popular, la febreta malenconiosa, tot organitzat en la trama, pagesa, de vegades taujana, de vegades nasal, del flabiol, del fiscorn i la tenora. Amb aquest bagatge, Pep i els seus músics anaven de poble en poble. Avui és ja una mica difícil de comprendre la dimensió social que tingué aquest home. Fou considerat, primer, com un innovador: a ell es deu, principalment, la transformació del magre i monòton contrapàs en la sardana llarga, que ha quedat com una fórmula modèlica; fou tingut per un excels compositor de tendència innovadora. Avui ens podrà fer riure que els rescalfats italians de Ventura poguessin representar una innovació. Però les coses són així i en relació a la música popular i a les cançonetes polítiques del temps, generalment de gust francès i de reflex revolucionari, fou un innovador. Com a compositor tingué un èxit immens — un èxit, però, revelador de la vida que la sardana portava en germen. Fou considerat, finalment, un prodigiós executant. De testimonis oculars, en deuen quedar poquíssims, però la tradició és viva. Amb la seva cara de tempestat quan tocava la tenora, semblava que s'hi adormia...

Ramon Muntaner nasqué a Peralada l'any 1265. El seu pare, Joan Muntaner, tenia un hostal a la plaça del poble. Devia ser un hostal discret, des del moment que s'hi allotjà, en passar per la població, ja vell, el rei Jaume I. En aquest moment, Ramon tenia nou anys i degué quedar fascinat. Es donen fenòmens com aquests i se n'han donat sempre. Aquesta possible fascinació inicial — en tot cas — és una hipòtesi de treball acceptable per a explicar la impressionant fidelitat que Muntaner mantingué durant tota la seva vida pels reis (o sigui per l'Estat) del seu país i que en cap moment no se li refredà.

A conseqüència de la croada contra el rei Pere que després fou anomenat el Gran — instigada pel Papa i actuada pel rei de França, Peralada — com altres poblacions de l'Empordà — passà molts mals moments, i el patrimoni dels Muntaner fou destruït. Ramon no tingué més remei que emprendre un camí diferent del que probablement hauria seguit si no haguessin ocorregut aquestes desgràcies. Costa una mica d'imaginar, en tot cas, una persona d'una personalitat tan inconfusible exercint tota la vida 1'hospitalitat professional a Peralada. El fet d'haver hagut de marxar del seu rodal fou, probablement, l'esdeveniment — gairebé diria el miracle — de la seva vida. Fou l'inici d'una magnífica i útil carrera que li féu comprendre, no solament el seu temps, sinó — d'una manera molt directa — el sentit ascensional del seu país en aquells anys. Muntaner s'hi emmotllà perfectament i a través de la «Crònica» en fou un dels exponents més alts.

A vint anys a penes complerts, es troba, amb els almogàvers, en el servei d'expugnació de l'illa de Menorca. Després es dirigeix a Sicília per enrolar-se en la guerra contra els Anjou. L'almirall Roger de Flor el nomena procurador de la seva puixant intervenció en l'illa. Es troba en el setge de Messina des de l'inici fins al final (1300). Tenia llavors 35 anys. Amb això Roger de Flor se l'emportà a l'Orient. S'hi mantingué, enmig de dificultats de tot ordre, com un element important de la Companyia catalana fins al 1307. De Peralada, en marxà a onze anys (ell mateix ho diu en la «Crònica», el 1276. Fins al 1307 hi ha un llarg període de temps durant el qual el seu sentit del servei fou portat a cap enmig d'aventures perilloses i fenomenals. «Roger de Flor—ha escrit Nicolau d'Olwer en una curta però decisiva nota biogràfica sobre el cronista—fou el tombant decisiu de la seva vida.» Però potser el que fa de Muntaner un home diferent de tants i tants homes del seu temps és la seva total dedicació a la casa de Barcelona, als reis de la dinastia (a l'Estat) del seu país. En aquella època el rei era l'Estat.

En un llibre sobre l'Empordà, Ramon Muntaner hi ha d'ocupar un lloc molt visible. Jo crec que aquest home de Peralada, que marxà d'aquesta terra a l'edat d'onze anys i ja no hi tornà mai més (cosa que no vol pas dir que alguna vegada no hi passés, sense que consti que s'hi aturés), és un dels més grans empordanesos que han existit.

Muntaner fou un nacionalista complet i explícit, de matís monàrquic, un patriota a cegues. A ell se li podria aplicar el slogan del patriotisme de tots els països (siguin de la tendència ideològica que siguin) i que els anglesos han resumit en aquest altre: Wrong or right, my country! És a dir, Muntaner, a sis o set segles de distància, és un ciutadà exactament igual que un ciutadà normal de qualsevol país constituït en aquest moment. No hi ha gens de diferència.

El comtat d'Empúries fou no solament molt vast sinó que s'establí sobre una terra no pas precisament pobra com altres comtats pirinencs. La seva administració obligà el comte a dividir-lo en dos pagus, o sigui en dos espais rurals: el pagus estrictament emporità i el pagus de Peralada. Com que el fet d'aquests dos pagus ha creat una gran confusió perquè s'ha arribat a creure en l'existència, a l'Edat Mitjana, d'un comte de Peralada, convé posar les coses en una ordenació clara. I no crec que ningú ho hagi fet amb tanta precisió com l'historiador Botet i Sisó, el qual ha escrit en la Geografia de Girona, capítol de Peralada: «De comtes de Peralada que no ho fossin d'Empúries, no n'hi hagué cap a l'Edat Mitjana. Convé tenir això molt present per no confondre l'antic pagus, o si es vol comtat de Peralada, amb el territori que fou possessió dels comtes de Peralada, títol creat per Felip III de Catalunya i IV de Castella a favor dels fins aleshores vescomtes de Rocabertí, que eren, des de molt temps abans, senyors de la vila de Peralada, però no comtes de Peralada». Contribuí a aquesta confusió un fet posterior, que el senyor Botet precisa immediatament després del paràgraf que acabem de donar: «El senyoriu de la vila de Peralada, que radicava en els comtes d'Empúries, fou donat pel comte Ponç, potser en morir (1044 a 1078), a son segon fill, Berenguer, i en la descendència de Berenguer seguí fins a la seva incorporació probablement per matrimoni, a la casa dels vescomtes de Rocabertí que trobam lo posseïen ja en el segle XIII». Direm tot passant que fou Dalmau de Rocabertí, senyor de Peralada, qui obligà els seus habitants a abandonar-la i ordenà cremar-la el 1285, quan es veié impotent per a privar-hi l'entrada a les tropes del rei de França Felip l'Ardit — incendi que fou fatal als interessos de la família Muntaner, que tenia l'hostal de Peralada, a plaça, i en el qual nasqué el cronista Ramon Muntaner de tan alta i justificada fama.

Palamós és un poble ben situat. És en el fons de la nansa d'una badia fabulosament elegant, posat sobre un terreny alt que avança un xic endins del mar.

En el cantó més dolç de la nansa hi ha el port, i les cases s'arrengleren davant de la riba, mirant a ponent i a migjorn. L'alçada del terreny encimbella les cases. De lluny es veu el poble coherent i lligat entorn del campanar, davant de la mar. I l'alçada que té el poble permet, naturalment, de veure les coses d'una manera folgada, sense arribar al panorama malaltís, romàntic. Així comporta totes les gràcies del pujol una mica elevat. En aquesta riba de cases hi ha un dau. És la placeta que es fa davant del Casino dels senyors. Per arribar-hi s'han de pujar unes escales. A dalt hi ha un pedrís. És d'aquest pedrís estant que cal mirar les coses. A sobre, hi teniu el campanar. A baix, el port i la platja. Més enllà, la costa i la mar. És delicat.

A quatre o cinc quilòmetres al nord de Palafrugell, sobre la carretera de Viladamat, hi ha Pals, nom que ve del llatí palus, estany. És una població típica de l'època de l'Empordanet lacustre — ple d'aiguamoixos i de closes fangoses —, durant la qual calgué edificar els pobles sobre els pujols esventats, que es consideraven més nets de miasmes i adequats perquè la gent no visqués permanentment en el fang. Hi ha altres pobles, a l'Empordà, que tenen el mateix origen: Castelló d'Empúries, Bellcaire, Vilanova de la Muga, Sant Iscle, El Far. Són pobles que fan un gran efecte, perquè, posats com estan sobre un sòcol, tenen visualitat i quan hi passeu a prop sembla que us els serveixen amb safata. En aquest sentit, Pals té una personalitat extraordinària i no n'hi ha d'altre, a la comarca, que s'hi pugui comparar.

En el cim més alt del turó en què s'alça la vila, encara en gran part emmurallada i flanquejada de torres, hi ha l'església, dedicada a Sant Pere, d'absis romànic i de porta barroca, que fou violentament forçada durant la guerra del 36; la magnífica Torre de les Hores, l'únic que queda de l'antic castell senyorial, que s'acabà d'enderrocar l'any 1478; i el caseriu que puja, en pla inclinat, de sud a nord, cap a l'església. En qualsevol altre país el caràcter enorme d'aquest vell nucli urbà gòtic hauria estat tan clarament percebut per tots els estaments que hauria es­tat conservat com una autèntica relíquia del passat —com una relíquia habitada, viva i autèntica.

I encara es pot tenir un quart moment: però, aquest, el Pedró no l'ofereix, perquè la muralla de la vila l'obstrueix. Per veure tota la part de migdia del paisatge, tot el vessant de les aigües del coll de Palafrugell, s'ha de pujar al mirador de la residència del doctor Pi i Figueres. Llavors apareix un país de camps cultivats i de fosques pinedes, més aspre, més pobre, més sec que el dels moments anteriors, però que en certa manera el complementa divinament.

Ja he dit que aquest turonet del Pedró de Pals és un dels llocs sagrats d'aquest país —un lloc de condensació d'una gran quantitat d'esperit.

El rectangle obert en la muralla us deixa veure, primer, la part de ponent oferta pel turonet: els Masos de Pals amb l'església i l'anguilejant cinta blan­ca de la carretera que hi condueix, els terrenys baixos de la platja, el mar, l'Estartit i les Medes. La visió forma un conjunt que només la gran pintura ha donat en els moments de més noble intel·ligència. La composició és perfecta, la precisió fascinadora, la gràcia aèria. El mar i la terra s'hi encaixen amb una naturalitat que de tan ben trobada té una elegància angèlica.

Després, caminant cap a la creu del Pedró, apareix el gran panorama que s'ofereix a nord. Aquest segon moment ja no és un paisatge com el primer; és un panorama en el sentit estricte del mot. Hi ha un primer terme format pel curs inferior del Ter, l'antiga geografia lacustre, avui convertida en camps d'arròs, tancada per les muntanyes de Montgrí, de color de coll de tórtora i de flor de farigola, malva i violeta. I, requadrant tot aquest primer terme, es veu el Pirineu, de Canigó a Pení, sobre Cap de Creus. Les variacions meteorològiques projecten sobre el panorama una fascinació permanent. Amb cels clars i aire de tramuntana, el diamant glaçat del Canigó sembla posar-hi un enlluernament puríssim. Apareix, llavors, un panorama brillant, rutilant, d'una tibantor viva, d'una precisió microgràfica. En el cristall de l'aire, que sembla un cristall d'augment, els detalls es dibuixen incisius i tot se us acosta com per art d'encantament. En dies més mòrbids, més humits, de cel més gras, es produeix la màgia dels grisos, l'esmorteïment del verd de l'arròs, l'ensonyament de les aigües tocades per la llum densa, la blavissa vaguetat de les muntanyes, la flotant vaguetat de les frondes arbòries, la fusió dels malves i violetes del Montgrí. A la primavera és un paisatge intens; a la tardor és d'una maduresa corbada i plena.

I, si gireu la vista cap a ponent, us trobareu amb un altre paisatge de terres de cultiu, sense aparatositats, a la mida de la gent, flanquejat per pobles antiquíssims: Sant Feliu de Boada, Palau-sator, Peratallada. Aquesta oscil·lació de la mirada, que es pot tenir en el Pedró de Pals entre el gran panorama i el paisatge estricte, és una de les claus de la seva prodigiosa bellesa.