Edicions Proa (Barcelona), 1989
Una nit de Sant Joan érem tota una colla que a les cinc del matí contemplàvem la celístia creixent a la Plaça Reial. De sota les arcades venia un guirigall de criatures que anaven de taula en taula cantant a ple pulmó i picant de mans; després passaven el platet. Vaig reconèixer immediatament el capitost de la companyia: era el meu amic Perico. Quan em va empaitar demanant-me la voluntat vaig veure que el temps no havia passat en va: ara devia tenir uns vuit anys i la vivor dels ulls potser havia augmentat, però vaig sentir que ja no li podia donar una tassa de xocolata amb nata i un parell d'ensaïmades, cosa que, d'altra banda, hagués estat difícil a aquella hora i en aquell lloc. Li vaig donar vint duros (que pels temps no estava malament) i li vaig demanar, ingènuament, si es recordava de mi. Ell es va girar sense dignar-se ni escoltar-me: estava molt ocupat fent de capità dels col·legues, i van continuar la recaptació molt atrafegats. Vaig somriure, perquè m'havia arreplegat a mi mateix esperant un gest d'agraïment. Què et pensaves?, vaig dir-me, potser acabes de descobrir que després de tot no ets un romàntic sinó un filantrop frustrat, i el que persegueixes es satisfer els capricis de la voluntat.
La tardor següent vaig tornar a veure en Perico, però en circumstàncies ben diferents. Jo anava sol pel carrer Ferran, cap a la Plaça de Sant Jaume, i vaig trobar uns municipals amb el cotxe del llum blau. Entre ells hi havia en Ramon, discutint enmig d'un grupet de gent. En Ramon era del poble del meu pare, i ens coneixíem de tota la vida. Havia vingut a Barcelona a fer fortuna, i havia acabat fent de municipal; a les nits, ens vèiem per la ciutat amb relativa freqüència.
—Ei, Ramon, què hi ha de nou? —li vaig dir.
—Mira noi, ja ho veus —i ho vaig veure de seguida: havien empaitat un vailet, i vaig reconèixer en Perico. La situació era molt tensa.
El tenien amb els braços cargolats a l'esquena, de bocaterrosa contra el capó del cotxe, i un parell d'urbans escoltaven la història d'uns individus; resulta que a la dona li acabaven de robar el moneder pel procediment de l'estrebada, i l'acusat era en Perico, a qui entre en Ramon i un altre havien empaitat quan se'l van trobar de nassos en una cantonada. Tal com jo em temia, en Perico era un dels pillastres més coneguts per la policia, i tenia tots els números que li adjudiquessin el cas present.
Vaig parar l'orella. La cosa no era clara; no se li havia trobat res a sobre.
—Ho deu haver passat a un còmplice —va xisclar la dona tota sulfurada. Però immediatament va resultar que no havien vist el lladre gaire bé, i no estaven molt segurs que fos ell.
—No hi ha problema —va dir el cap de la patrulla—, ara ve amb nosaltres i després d'unes quantes hores ja veureu com ens contarà fins i tot el nom de la se va rebesàvia.
Aquesta perspectiva va decidir-me a intervenir.
—Ramon, aquest noi jo el conec, i ell no ha pogut ser, perquè fa un moment era amb mi.
Tothom es va girar, de no gaire bon humor, i va començar la discussió. En Ramon em va cridar a part, i em va fer prometre que un dia li explicaria les meves relacions amb aquell projecte d'Al Capone; per cert que l'actitud d'en Perico va ser extraordinàriament divertida; quatre mesos enrere no s'havia dignat a dir-me ni ase ni bèstia, i aleshores, conscient del que s'hi jugava, es va posar a cridar, sense que ningú no el pogués fer parar, que ja els nostres pares eren amics, que jo el coneixia del dia que va néixer i li havia fet de padrí, i que feia dos dies que estàvem plegats i no ens havíem separat (amb perdó de les senyoretes, però això és el que va dir) ni per anar a cagar. En Ramón em va advertir que si el deixàvem anar, en certa manera, quedava sota la meva responsabilitat, i vaig acceptar-la. Els que havien estat robats van quedar-se amb els municipals, omplint-los el cap sobre el moneder de la senyora i exigint un culpable, i en Perico i jo vam marxar carrer Ferran amunt.
—Tens sort que no hi havia proves definitives contra tu —vaig renyar-lo, quasi sentint-m'hi obligat, però per dins molt divertit amb la situació.
Quan vam ser a la cantonada va girar cua com un llampec, i de poc que no em desapareix; jo en aquella època era molt àgil, i com que tenia les cames més llargues que ell, i a més estava en forma, vaig atrapar-lo. El vaig agafar pel braç amb tanta força que hauria fet cridar un home ferreny, però en Perico estava fet a sensacions més dures. Em va mirar rient amb resignació, com qui pren paciència davant d'un importú.
—Pietat per l'últim dels infeliços, pel més trepitjable dels cucs —va xisclar histriònicament.
—Em sembla que almenys a mi podries dir-me si el moneder li has pispat o no!
El petit bandoler va obrir uns ulls molt ofesos.
—Jo? I ara! Com ho puc haver fet si he estat amb tu tota la tarda?
Com tots sabeu, quan jo era estudiant (és a dir, ara deu fer uns quinze anys), les Rambles i la part baixa de Barcelona eren una cosa molt diferent del que és ara. Els vells d'aleshores ja ho trobaven arruïnat en relació a la seva joventut; pel que jo he vist, i per tal com ara està tot plegat, us puc assegurar que el degenerament i la destrucció han crescut en progressió geomètrica. En aquell temps (i perdoneu que us parli com si d'això fes cinquanta anys, però hi ha cops que m'ho sembla), era habitual sortir en colla (podíem ser dos o trenta), començant a les set del vespre de tasques al barri de la Mercè, després a sopar a ca la Cleo, o a la Plaça del Pi, o fesols negres amb arròs, carn picada, un ou ferrat i un plàtan fregit a can Romescu, o a un xinés a tocar de la Placa de Sant Jaume, i a continuació, un recorregut quasi ritual per les terrasses de Plaça Reial, per l'American Soda i el Texas (avui desapareguts), el Marsella, el London, la guixeta de la Cassalla, i, entremig o optativament, ballar als Enfants Terribles o al Villa-Rosa fins a la matinada; aleshores el grup ja s'havia reduït, i els supervivents anàvem a menjar ensaïmades amb cabell d'àngel i sucre candi al carrer Lancaster i xocolata amb xurros al parc de la Ciutadella. La cosa s'acabava al quiosc de la Plaça de Palau, o al Drugstore del Liceu, que només tancaven una hora per fregar, i sovint durava fins al matí, veient pujar el sol a les escales del port o pel mig de les Rambles. I tot això amb uns pressupostos que avui no permeten ni beure un conyac. En aquella època no era habitual que el jovent (almenys jo i els que m'envoltaven) manegés les quantitats de diners habituals uns anys després, i sortir de Barcelona el cap de setmana era privilegi d'alguns. Recordo que amb mil pessetes a la butxaca em sentia, de divendres a dilluns al matí, el rei de la ciutat.[1]
[1] Palol, Miquel de, El Jardí dels Set Crepúscles. I. Frixus el boig, Barcelona: Edicions Proa, 1989, p. 46.
Un vespre, abans de sopar, em vaig instal·lar al cafè de l'Òpera amb una mossa que se m'hi posava prou bé per dedicar-li la resta de la nit. Veníem del Passatge Sanlúcar (avui també passat a millor vida) havent derrotat unes quantes ampolles de mançanilla (de les petites, no us penseu que ja no sabíem el que ens fèiem). Vam seure en una taula cap al fons, i jo filosofava com el més trinxeraire dels sofistes, cada cop més satisfet de l'efecte engatussador de les meves paraules. En aquestes va aparèixer una colla de vailets. Eren quatre arreplegats, tan bruts que semblava que no els havia tocat l'aigua en sa vida; els dos més petits corrien descalços; els mocs els queien cara avall, fent camins en la brutícia, i anaven esquilats com les ovelles. Passaven de taula en taula demanant calés a la gent; en aquell temps aquest ús encara no havia pres les proporcions dels anys vinents, i sempre hi havia algú que afluixava la mosca. Van venir cap a la nostra taula i se'ns van tirar a sobre amb les mans parades. Vaig controlar la cartera per si de cas, i els vaig aviar sense contemplacions. La noia que anava amb mi se'ls mirava amb una barreja de fàstic i condescendència, procurant no perdre la rialla. Els nanos no es donaven per al·ludits; el més petit de tots va posar-se a jugar amb els botons de la meva jaqueta: no devia tenir gaire més de cinc anys, i 1'alè li empestava de vi. Vaig tenir un rampell i els vaig dir que de mi no en traurien un duro, però que si volien menjar alguna cosa podien seure amb nosaltres. No s'ho van fer dir dos cops: van empaitar sense miraments una cadira cada un, i van demanar xocolata desfeta, xuixos, croissants i ensaïmades. Encara a hores d'ara no sé massa be el mecanisme que em va dur a actuar així; els contemplàvem mentre engolien el que tenien al davant, i qualsevol intent per part meva d'establir conversa va topar amb 1'ocupació prioritària de les seves mandíbules. Quan van acabar van marxar dient amb prou feines adéu, i la meva amiga i jo vam tenir una llarga discussió sobre el fet: ella va acusar-me de mala consciència revolucionària i em va dir que el món no s'arregla amb actes de caritat, sinó atacant els problemes del sistema en conjunt i des de la rel; vaig sentir-me profundament incomprès, i amb ganes d'ofendre-la vaig dir-li que el que feia responia a la indignació reprimida de nena burgesa d'haver estat a taula amb quatre pollosos, i que anava molt equivocada si creia que jo era el clàssic ase tocat del deliri de grandesa redemptora. Tot plegat, molt sentimental.