Columna (Barcelona), 2017
–Encara busques llet, Tomasa? –i ella fa que sí–. Saps on la trobaràs? A la vaqueria d’en Torres. Allà al carrer de Na Pau, a prop de la Plaça Gran.
La plaça Gran és l’altre mercat de la ciutat, l’altra jurisdicció. Fa molt temps que no hi va, i ara troba que és molt lluny. I pensar que fa anys hi anava cada dia, carregada com una mula, perquè no hi havia més remei!
La Tomasa agraeix el consell i dona l’ordre general de retirada, perquè la pluja referma i les sabates comencen a embrutar-se de fang. La corrua fa cap al carrer de Castaños a bon pas, amb la compra a mig fer. Pel camí, la Tomasa renega sense paraules. Ja seria hora que algú posés un teulat a la plaça, aquestes no són maners de tenir les coses, redimonis.
A la tarda, en solitari i amb ànim d’expedicionària, la Tomasa s’abriga com un sereno i agafa la lletera d’alumini. Travessa encongida mitja ciutat fins arribar a la lleteria del senyor Josep Torres. El carrer de Na Pau número dotze és una casa vella d’una sola planta. A peu de carrer hi ha el negoci: una botiga sense rètol, petita, de parets brutes i ennegrides. Al fons hi ha el taulell de fusta. Al darrere, una porta mira a un pati esquifit, d’on entra l’última llum del dia.
El Gayarre era al mig de la Rambla. N’hi deien «can Pepet» pel nom del seu propietari, que oficialment era en Josep Cugat. Es vantava d’oferir la millor programació i la sala no estava malament: la pantalla tenia un marc que simulava uns cortinatges molt vistosos, coronats per un medalló. Al mig del pati de butaques s’hi aixecaven quatre columnes de ferro que servien per aguantar el galliner, però que feien la guitza a més d’un pobre espectador que havia pagat igualment els deu cèntims de l’entrada. A l’hivern feia un fred que pelava i no era estrany sortir-ne amb xinxes –de fet, el segon sobrenom popular de la sala era «can Xinxa»– però el pitjor de tot era la concurrència. Menjaven de tot: muntanyes de cacauets –les peles les tiraven a terra–, pinyons, avellanes i fins i tot algun meló. Quan no tenien la boca plena bramaven com bojos. Especialment els dimecres, dia preferit pels mariners de la platja. Si alguna cosa els desagradava, organitzaven una bona tabola. Bramaven, llençaven peles de cacauet als músics i fins i tot trencaven els bancs. No és estrany que la gent civilitzada s’ho pensés dues vegades abans de posar els peus en un lloc així.
L’Eusebi Fort arriba aviat, per fer dits, per encendre el llumet elèctric esquifit que li permet veure les tecles i pe obrir el paravent que el protegeix de les mirades –i d’altres coses, ja ha quedat dit– del públic. Hi ha dies que en comptes de piano, la pel·lícula s’acompanya amb un tercet de vent. Llavors el paravent es fa imprescindible. Per algun motiu, la gent respecta més el piano que les trompetes.
Si pot, li agrada mirar un tros de la pel·lícula. Molt de tant en tant li ensenyen alguna partitura. Un cop en va veure una que venia d’Amèrica i que portava escrit a l’encapçalament la marca de la pel·lícula: Goldwyn Pictures. Però com que les línies del pentagrama s’alternaven amb instruccions en anglès, no li va servir de gran cosa. El millor és improvisar. Quan els enamorats es posen tendres, toca El vals de las olas, que acompanya molt bé i fa plorar la gent. No falla mai. Però si té el dia inspirat no li fa res regalar la Cançó de taverna de Mendelssohn o la Romança en fa de Beethoven. Tot és rebut igual: amb una indiferència entusiasta. Els dits li corren pel teclat si entra un tren en una estació o encara més si plou a bots i barrals –de vegades s’inventa una versió econòmica de la Rapsòdia hongaresa de Liszt–, tot i que la seva especialitat són les persecucions i les corredisses, quan grapeja el piano tan de pressa que espanta les criatures que seuen a prop del paravent. El cinema és per a ell més cansat que un combat de boxa.
Qualsevol s’adonaria que el cinema Gayarre, amb els seus insectes, les seves males olors i el seu públic devoracacauets no és lloc per a l’Eusebi Fort. Per això el senyor Pruna, que el té molt present, li proposa que treballi per a ell ara que al Clavé hi pensa projectar cinema. El Clavé és un teatre de bon to, on la gent benestant hi veu teatre, sarsuela, òpera i circ i alguns cops l’any molt assenyalats hi va a ballar. Ara no té més remei que rendir-se a l’evidència de la nova moda del cinema, però ho vol fer amb senyoriu, distingint-se de la competència. Per això contracta un quintet format per dos violins, contrabaix, violoncel i piano, que tocarà els dies de pel·lícula, que no seran tots. L’empresari ha aconseguit l’exclusiva de distribució d’una marca americana de pel·lícules que es fa dir Metro Pictures Corporation i creu que li reportarà algun benefici. És un home amb vista, que es prepara per a alguna cosa que s’ensuma però que encara no es veu.
L’Eusebi Fort ho accepta, és clar, però pregunta si pot conservar l’altra feina. S’estima el Gayarre i les seves sessions sorolloses. Hi ha conegut molta gent i, en fi, és home de fidelitats. En principi, el senyor Pruna no hi veu inconvenient, i l’Eusebi Fort esdevé l’home amb més feines de la ciutat. Les sessions del Clavé demanen assajos. Hi ha dies que hi arriba cansat, sense temps ni d’enganyar la panxa, però de seguida es revifa, perquè els companys són agradables i les trobades un descobriment constant de melodies noves i ritmes diferents.
El pas del piano va aixecar exclamacions a tots els carrers del recorregut. Ja a tocar del seu destí va fer sortir al portal una dotzena de treballadors de la tintoreria, que van mirar-lo de lluny i amb reverència, com si fos la imatge d’un santcrist. Algunes senyores que en aquells moments compraven a les parades del mercat de la plaça Pi i Margall –que tothom deia de Cuba– van voler seguir l’estranya processó per esbrinar-ne les causes. Les nenes de l’Escola de doña Pilar es van apilonar rere les finestres, amb un brogit de veus emocionades.
El negoci de lloguer, venda i reparació de pianos del senyor Fort era a la cantonada de la Riera amb el carrer Bonaire. Hem de fer constar que era una botiga petita i sense pretensions, però que donava per a la manutenció d’un home solter. La botiga i l’ofici eren herències paternes: el seu pare havia estat afinador de la casa Erard, que al carrer de Fontanella de Barcelona tenia una de les poques oficines que havia obert fora de París. Com que els pianos Erard eren cars, la clientela era selecta. Com més diners tenia el propietari, més sovint es desafinava el piano. De vegades, calia anar-hi a corre-cuita, com el metge que va a veure un malalt greu. El jove Fort de tant en tant acompanyava el seu pare en aquestes visites, el mirava treballar, es fixava en la pulcritud, l’ordre de les eines que portava al maletí, la delicadesa dels seus moviments, la concentració i el silenci.