Patronat de Cutura/Editorial Altafulla (Mataró/Barcelona), 1996
Castell de Burriac
Castell vetust de feuater heretatge,
la pàtina del temps, en cada mur,
traspua el vell record de l'ancoratge
dels segles esvanits enllà l'atzur.
Il·lustre de prosàpia et lluu el solatge
de l'ancestral i nobilíssim fur.
I cada pedra exalta el romiatge
de l'humanal seguici sense atur.
Els ecos, ressonant-hi la memòria
segrestada de l'arca de la història,
alliçonen i signen el camí:
Superbes vanitats, un dia fermes,
ara enrunades i de pompes ermes,
anònimes resquícies del destí!
Dosrius
Quan ja les llums se'n van a jóc cansades
i el capvespre es vesteix de clarobscur,
als vells carrers memòries segrestades
de l'avial tocom conten llur fur.
Un vagareig, suspès per mans de fades,
com un penjoll remot plana l'atzur.
Hores reviviscents de les gravades
en la indeleble pàtina del mur.
A cor què vols, s'exalten ben diversos
suggeriments en quietud immersos
en el mall de recòndita fornal!
El vell cloquer dins l'ombra m'allargassa
i en el retruny acústic de la passa
jo em sento menys humà, més immortal.
La Rambla
I com m'agrades plena de brogit,
de festa i d'alegria endiumenjada,
plena de gom a gom com plebiscit
unànime i total de ta fillada.
Oh, Rambla, cor de la ciutat vestit
amb gala popular i virolada
pel cromàtic anhel de l'esperit:
Eix i nucli de la Urbs agermanada!
Ocells arrecerats en cada plàtan,
amb piuladissa i aleteig constaten
la corrua de tanta multitud.
I així, ahir i avui. L'endemà i sempre.
Oh, Rambla en quin escalf no es perd el tempre
que va passant de vells a joventut.
Ocell de la Rambla al capvespre
M'has pres el cor, ocell, petit cantaire
de ritme dolç i harmònic refilar.
M'has pres el cor, ocell, que vas per l'aire
llançant un raig sonor bo d'escoltar.
Jo que era amarg de tot, fins no fa gaire,
sento l'encís joliu del teu volar;
i una ànsia nova em neix i em porta enlaire
i em sembla que duc ales pel demà.
Demà... Potser l'ocell, absent, encara
un càntic de records amb nota clara
m'arpejarà el desig secretament.
I enyoraré el capvespre aquest: La blanca
sensació subtil que s'entrebanca
amb l'ombra que s'enduu, per sempre, el vent.