Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A un quilòmetre i mig de distància de la ciutat de Solsona, a la carretera que mena a Sant Llorenç de Morunys, trobarem el parc de la Mare de la Font, un ampli espai vora el riu Negre que serà el lloc ideal per llegir una prosa de J. V. Foix on suposadament en la mateixa fresca "en Feliu i na Balbina folgaven, purs i joiosos". Un poema de Ramon Valls i Pujol lloa les excel·lències de la fresca i l'abundància d'aigua d'aquest indret.
En Mèlic, dels Torrents
De temps que sentíem contar que la casa d'En Mèlic —el qual en vida dels avis feia prodigis— tenia l'entrada pel Claper d'Amunt ja ens planyíem d'haver-hi anat. Tants de rocs feien la passa curta i el camí perdedor. Ni percebíem el temps. Talment com sota el pont de l'estret del Cardener, a Vall-llonga. (Quants de dies, quants d'anys per a arribar-hi sense infrangir la llum ni passar les duanes?) Tot d'un plegat, quan ja gairebé no teníem esma per tornar-nos-en, hem vist en Mèlic dels Torrents, alt, secallós i peugròs, davant nostre, sense pompa ni vanitat aparents. Amb força de precs ens ha acompanyat al seu estatge i ens ha dit d'entrar-hi. Tot hi era rústec, i una cortina de teranyines amb espurneigs de tenebra n'allunyava el parament. Només concret, real, hem vist, damunt una possible taula, una bossa de cuir gravada amb dibuixos corniformes. A alguns ens ha semblat que en Mèlic escantellava l'engrut de la pipa amb la mà dreta mentre amb l'esquerra atiava el foc d'un braser muntanyenc. La brutícia que endevinàvem a les parets obria a la mirada paisatges amb timbes i espadats vertiginosos, i amples i il·limitades boscúries de pins esbrancats. No ens hem parlat gens, i ens miràvem refiats i malfiats alhora. Hem gosat avançar fins arran d'un cortinatge fastuós, de rica estofa carminada, el qual amagava l'entrada a l'alcova. N'hem separat les dues ales —en Mèlic feia com si no ens veiés o com si volgués somriure— i a la paret del fons hem descobert una pintura emmarcada d'or i de pedres precioses. (...Uccello? Della Francesca? Giorgione?) Els ulls del personatge emmarcat em miraven i em perseguien com el de sant Ignasi, de la Cova. Tot reculant hem vist que era la testa de l'Abellidor, escrutadora, turbulenta i inquisitiva. En Mèlic creixia davant nostre a pams evidents, li brollaven dits i més dits a totes dues mans, i tot d'ulls li florien a la cara. Hem retrocedit arronsats i senyats, i hem sortit. Del fons de la cisterna pujaven remors d'aigües fosques i de veus confuses. Hem tirat, corrents, amunt, cap al cim d'un turó. Tot hi era lluminós i definit, i érem presents a tot arreu, com si planéssim a vela. Hem vist, com si fossin a tocar, en Feliu i na Balbina que folgaven, purs i joiosos, a les frescors de la Mare de la Font; el noi de la mestra, tan ganàpia, que ensacava fruita de l'hort del proïsme; el metge com s'afanyava a amagar metzines de preu enflascades clandestinament i lligams amb receptaris del temps d'Arnau de Vilanova; la noia de la botiga —la Pepis— com s'esforçava, pitrera nua, adés rient ara parrupant, d'escanyar el promès, que es resistia. Pertot, per valls i munts, el foc, el crit, el clam, la crispació i l'orgasme forçaven les fronteres. Ja els dits generatius d'en Mèlic i els seus ulls que provoquen la Nit feixuga, enxarxaven cossos i estels. Un capellà de la rodalia, disfressat de motorista, amb el cap estranyament giradís, entaforat sovint allà on l'esquiven, invocava el no-res al peu del cercle màgic. Però, ja a l'altre vessant, nosaltres érem minyons de cor novell en una aurora de molins d'aigua i forns de vidre.
Altres indrets de Solsona: