Font de Sant Patllari

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Poesia completa , 2010
Pàgines: 236-238

Les muntanyes

 

A l'hora que el sol es pon,

bevent del raig de la font,

he assaborit els secrets

de la terra misteriosa.

 

Part de dins de la canal

he vist l'aigua virginal

venir del fosc naixement

a regalar-me la boca,

 

i m'entrava pit endins...

I amb els seus clars regalims

penetrava-m'hi ensems

una saviesa dolça.

 

Quan m'he adreçat i he mirat,

la muntanya, el bosc i el prat

me semblaven altrament:

tot semblava una altra cosa.

 

Al damunt del bell morir

començava a resplendir

pels celatges carminencs

el blanc quart de lluna nova.

 

Tot semblava un món en flor

i l'ànima n'era jo.

 

Jo l'ànima flairosa de la prada

que es delita en florir i en ser dallada.

 

jo l'ànima pacífica del ramat

esquellejant pel bac mig amagat.

 

Jo l'ànima del bosc que fa remor

com el mar, que és tan lluny de l'horitzó.

 

I l'ànima del saule jo era encara

que dóna a tota font son ombra clara.

 

Jo de la timba l'ànima profonda

on la boira s'aixeca i es deixonda.

 

I l'ànima inquieta del torrent

que crida en la cascata resplendent.

 

Jo era l'ànima blava de l'estany

que aguaita el viatger amb ull estrany.

 

Jo l'ànima del vent que tot ho mou

i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l'altitud de la carena...

 

Els núvols m'estimaven llargament,

i al llarg amor de l'ennuvolament

congriava's mon ànima serena.

 

Sentia la delícia de les fonts

nàixer en mon si, regal de les congestes;

i en l'ampla quietud dels horitzons

hi sentia el repòs de les tempestes.

 

I quan el cel s'obria al meu entorn

i reia el sol en ma verdosa plana,

les gents, al lluny, restaven tot el jorn

contemplant ma bellesa sobirana.

 

Però, jo, tota plena de l'anhel

agitador del mar i les muntanyes,

fortament m'adreçava per dur al cel

tot lo de mos costats i mes entranyes.

 

................................

 

A l'hora que el sol se pon,

bevent al raig de la font,

he assaborit els secrets

de la terra misteriosa.

Autor: Cèsar August Torras i Ferreri
Obra: Pirineu català. Comarca de Camprodon. , 1918
Pàgines: 47-49

L'aigua fresquíssima surt en tres caudalosos raigs. Damunt de la font hi ha un petit oratori, senzill monument erigit en 1717, en el que hi està repre­sentada, en una lauda escultu­rada amb figures d'alabastre, la tradició d'origen de la font. ¡Llàstima que mans ignorants o criminals hagin destruït a cops de pedra algunes d'aquestes polides figuretes! Sota l'oratori hi ha altra lauda, en la que hi han subscrites les indulgències concedides en 1731 pel bisbe de Girona a tots els que resin un Parenostre davant del propí oratori. A l'enfront de la font hi ha formada una placeta ben ombrejada per saules i altres arbres, tenint dues taules rodones al mig i pedrissos al voltant.

La tradició referent a l'origen de la font és la següent: quan foren traslladades les relíquies de Sant Palladi al monestir de Camprodon, la mula que portava el preciós dipòsit s'aturà en aquest lloc i, donant tres forts cops amb la pota, obrí tres grans forats pels que sortiren altres tantes déus d'aigua que regaren copiosament tota la vall. Aquests tres raigs no s'han vist mai eixugats ni en temps de molta se­quedat.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Camprodon, una vall del Pirineu. , 1993
Pàgines: 20-21

Hem passat de la vall amagada del Ritort a la dilatada del Ter, els dos rius importants de Camprodon, encara que el primer sigui engolit pel segon davant l'escairada silueta del Pont Nou. Acabarem a la modesta conca de l'entranyable Ritortell, els allunyats dolls de la font del Boix, del Vern, de Sant Patllari. Sí, la solitud humida de la font de Sant Patllari, entre els prats costeruts i les arbredes hieràtiques, amb els seus tres raigs d'aigua extremadament fresca, la glorieta amb els bancs, la breu capelleta que explica en un decrèpit relleu d'alabastre la santa tradició del lloc: la mula tossuda que portava els sagrats ossos de sant Patllari es va aturar aquí, donà tres estrepi­toses potades contra la roca i, extasiat miracle, saltaren els brolls d'aigua. I sant Patllari fou convertit en patró de Camprodon.

Des de fa gairebé tres segles, sentencia també una placa de la capelleta, si hom resa aquí un parenostre rep unes indulgències que li seran de veritable profit per a la salvació de la seva ànima, en la concepció aristotèlica del concepte. La vorera de l'Ocult. És l'aigua diamantina de la font, la que ens agombolarà pel regne de les ombres? Ho farà la llunyaníssima pols del baró monacal, etern genet mental sobre la idea de la mula? Estem en el regne de l'Esperit. I estem al de la Natura: Joan Maragall va sentir aquí també, probablement caminant trasbalsat entre la font de Sant Patllari i la del Boix, propera, la força del baf panteista.

Autor: Antoni Puigverd i Romaguera
Obra: La finestra discreta , 2014
Pàgines: 261-262

Pujant pel caminet que voreja el Ritortell -un rierol d'aigües transparents-, vam arribar sense esforç a la font de Sant Patllari, acompanyats per verns, roures, pins i avellaners. Segons la llegenda, l'ase que, conduït per uns monjos, transportava les relíquies del sant cap a Roma, no va voler continuar el camí i, després de donar unes quantes voltes en cercle a Camprodon, es va aturar en aquest paratge i, clavant tres fortes guitzes a la roca, va provocar el naixement d'una font de tres raigs. Amb això, va quedar clar que el sant volia quedar-se a Camprodon. El lloc es meravellós. Al costat de la font, sota uns plàtans molt alts i vells, hi ha un diminut oratori de pedra del 1717, que evoca la llegenda del sant mitjançant una esplèndida mostra del barroc popular: una escultura de marbre, trencada i erosionada pels anys. A tocar de l'oratori, prop de la font, en un monòlit més modern, s'hi transcriu un poema de Joan Maragall que recorda les seves excursions per aquests verals. Envolta el conjunt un banc de pedra llarg, semicircular. El lloc va ser urbanitzat el 1923 i té el segell característic, entre auster i elegant, del noucentisme. La natura hi està subtilment domesticada, seguint amb moderació l'eslògan d'Eugeni d'Ors: "Contra natura, cultura".

Vam beure aigua a la manera del poeta Maragall que, anys abans del noucentisme, buscava, al contrari que d'Ors, la naturalesa pura, la vitalitat instintiva del món perdut, del paradís original. En inclinar-nos cap als dolls d'aigua per obrir la boca, vam fixar la vista cap a dins del forat per on raja l'aigua. Entapissat de molsa, aquest forat semblava que vingués de les entranyes de la roca. Sense deixar de contemplar-lo, vam fer xarrups d'aigua fresquíssima. I així, associant la mirada al tacte glacial i al gust de 'aigua, vam descobrir, com li va passar al poeta, "els secrets de la terra misteriosa".

Autor: Antoni Puigverd i Romaguera
Obra: Les Garrotxes, núm. 12 , 2013
Pàgina: 5

Sota la volta que formen les branques de vells castanyers, però oberta a la llum del nord, la font de Sant Patllari sembla una capella gòtica. L'any 1901, mentre bevia en aquesta font, Joan Maragall va assaborir «els secrets de la terra misteriosa»: conduïda per l'aigua, la terra li va penetrar «pit endins» i el va impregnar d'una «saviesa dolça». Rere la font, hi ha un oratori de pedra del segle XVIII alçat amb un delicat estil clàssic. Fa 112 anys -penso- Joan Maragall va venir aquí. Devia veure senceres les imatges de pedra de l'oratori, que ara estan escapçades. Després de tastar l'aigua, va escriure aquest poema que cal llegir al vespre, quan el sol, ponent-se rere les muntanyes, deixa a la vall de Camprodon una llum de color de poma verda.

Llegeixo el poema, observo les pedres gastades de l'oratori i faig un traguet d'aigua. No sé si aconsegueixo fer-me savi com Joan Maragall, però la pau d'aquest lloc m'entra més endins que el fàrmac antidepressiu més potent. «Això és un paradís!», em diu Lourdes, la meva dona. No en parlis gaire, insisteix: «Quan un paradís es posa de moda, corre el risc de convertir-se en un infern»