Plaça Major. Torre del rellotge

Boira de novembre...

Boira de novembre, boira amable que l'abriga, l'acull, i l'esfuma i potser la fa invisible als ulls de les bones persones de Comarquinal, malgrat ésser ulls que travessen les tenebres, penetrants a la manera d'aquell pampallugueig verdós que, llavors, de joveneta, projectà l'ombra dels pulmons de la seva mare damunt un vidre translúcid. Fugir!, cercar la pau, sigui on sigui, cap enllà d'aquella ombra negra que la boira tenyeix de color d'absenta. S'hi acosta. No res; és l'hospici; més enllà l'asil de Sant Vicenç, amb tants quadrets de finestres, pupil·les negres, que la sotgen, que li barren el pas. Més enllà una resplendor. Horror!; és la plaça, voltada d'arcades: boques obertes a punt de riure, a punt de malparlar, de retreure-li que és la forastera indesitjable, la barcelonina sarnosa, una pobra, una perduda, una carn mísera! Carn mísera, que els ullets dels homes de les Aulines valoraven amb mirades de ramader al mercat, carn venuda a canvi de vestits i de brillants a un amo voluble, que ho pot comprar tot amb els seus diners; carn que ha sentit l'escalfor de les mans impúdiques d'un mig sant amb ulleres verdes, que maleí el fill i ha deixat morir la filla per conveniències mercantils; carn que ha sofert la pressió de les mans d'un home amb egoismes d'amant, carn que conté una ànima abandonada de Déu...