Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Museu Episcopal va ser inaugurat l'any 1891 pel bisbe Josep Morgades, que llavors presidia la Societat Arqueològica de Vic. Aquesta societat havia creat el Museu Lapidari amb motiu del descobriment del Temple romà l'any 1882, base del Museu Episcopal. Les seves primeres instal·lacions ocupaven l'espai situat sobre el claustre de la catedral i del palau del bisbe. L'any 1898 va ser nomenat conservador del museu Josep Gudiol i Cunill, gràcies al qual les col·leccions van augmentar considerablement. Aquest treball va ser continuat amb gran obstinació, entre 1931 i 1978, per Eduard Junyent i Subirà. El 1941 es van traslladar a l'antic col·legi de Sant Josep, situat al costat de la catedral de Vic. L'any 1995 es va signar un conveni entre l'Ajuntament de Vic, el Bisbat i la Generalitat de Catalunya que comprometia a aquesta a assumir la construcció d'un nou museu. Les obres es van fer sota la direcció arquitectònica d'Alfonso Milà i Federico Correa. Es va refer el col·legi de Sant Josep, construint un nou edifici a mida per a albergar les grans col·leccions de què disposava el fons de la col·lecció. El nou museu es va inaugurar el 18 de maig de 2002.
En el museu, s'hi guarden obres d'excepcional valor de l'epoca romànica i gòtica com també una important col·lecció lapidària. Pel que fa a la literatura, preserva el bressol que va allitar Jacint Verdaguer d'infant i mossèn Josep Gudiol i Cunill, que en fou conservador entre 1898 i 1931, va ser literaturitzat com a mossèn Ferro Vell a la novel·la Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Per aquest motiu, davant del bressol del poeta, proposem de llegir un fragment de La Pomerola, poema en bona mesura autobiogràfic; un fragment de la novel·la de Llor en l'apartat dedicata a la meòria de mossèn Gudiol i, finalment, un text de Josep Pla que valora la importància d'aquest museu en l'època que visità Vic i el veié en l'antic edifici.
És mossèn Joan Serra, arqueòleg doctorat, l'home silenciós que amb ciència i paciència ha aconseguit d'organitzar un dels museus episcopals més valuosos de Catalunya, al cap de vint-i-cinc anys d'anar i venir per pagesies i ermites, a la manera d'una formiga entossudida, en cerca dels tresors artístics mal guardats o exposats a les conxorxes mercantils de rectors amb col·leccionistes americans.
Mossèn Joan es torna vermell, balbuceja una felicitació a l'amo Muntanyola, la veu li tremola en adreçar-se a aquella senyora que li allarga la mà.
—¿Vol dir que sabrà acostumar-se al repòs d'aquest racó del món? —li pregunta amb suavitat.
—No volia pas cap altra cosa, des de fa molts anys —respon la Laura, convençuda que parla sincerament—. No fa gaire que ho deia al meu marit; el desig més gran que ara sento és poder reposar de debò.
—Tingui compte, que és un vici tan dolç com perillós. De vegades l'esperit i tot s'hi adorm. La nostra boira és terrible. I Déu Nostre Senyor no ens dóna pas l'ànima perquè la fem servir com una maquineta cega.
—Noia —intervé Tomàs, rialler—. A tu, que t'agrada tant llevar-te tard, ja et veig de cap a l'infern. [...]
—No el volen a cap casa. Li diuen mossèn Ferro Vell perquè amb tres o quatre capellans més es gasten els diners de les caixes de les ànimes per comprar totes les rampoines que troben a les cuines i golfes de pagès. Encara no en tenen prou i sempre pidolen a l'Ajuntament, i fan combinacions amb el senyor Bisbe per treure pessetes dels propietaris que volen semblar savis.
—¿Però no t'adones, Tomàs, quina gran obra fan per a Comarquinal? Abans de conèixer-te ja sabia que el vostre museu és famós per tot el món.
—Prou!, amb els diners dels altres i l'anomenada per a ell. Duu sotanes de capellà pobre, perquè no li demanin comptes de la manera com administra les caritats, però tots sabem que cada quinze dies va a Barcelona amb paquets per a una cosina ben gemada que té un pis, d'ençà que varen fer anar a Amèrica el seu home, amb l'excusa que era un mal cap.
La Laura ploraria.
—Tomàs: ¿per què dius aquestes coses tan horribles? És un home de bé!
—De què el coneixes? ¿Per mitja dotzena de paraules que us heu dit?, ¿perquè t'ha parlat amb gestos de sant, com fa amb les velles maniàtiques, per xuclar-los la renda? Però jo, que veig venir la gent d'una hora lluny, t'asseguro que no traurà cap cèntim de tu.
—No li has vist els ulls? Aquesta manera tan clara com mira! Diu la veritat.
—Sort que és un vell i estantís. Si fos jove...
—Què pensaries, Tomàs, si fos jove? —I la Laura tremola; aturada, amb els ulls espantats.
El Museu Arqueològic Artístic Episcopal de Vic és un cas alliçonador de la força de voluntat d'aquest país. Fou fundat l'any 1889 pel bisbe Morgades. Té, doncs, el museu, gairebé tres quarts de segle d'existència. En aquest espai d'anys s'ha convertit en un dels primers museus d'arqueologia i d'art cristià d'Europa i en la més excelsa i apreciada joia de la ciutat de Vic. A Catalunya, després del Museu de Barcelona, el de Vic el segueix i en alguns aspectes el supera. El seu creixement ha estat ràpid; el nombre de peces, considerable; la qualitat d'alguna té una apreciació universal. Dispers abans en unes sales sobre el claustre de la catedral i en el segon pis del Palau Episcopal, avui està instal·lat en un edifici situat a l'esquerra de la catedral, mirant cap a la porta del temple. Aquest museu és proporcional, admirablement distribuït d'acord amb les idees més recents de la tècnica museística. És un veritable encant de museu. Estic segur que el creador del museu antic, l'inoblidable mossèn Gudiol, hauria considerat amb ulls entendrits la formació de l'actual. Aquest museu, amb la seva personalitat, completa admirablement el de Barcelona. Hi ha alguns artistes que es troben més ben representats en el de Barcelona; per al contacte amb altres serà indispensable (per exemple, en el cas impressionant de Ramón de Mur) recórrer al de Vic.
Sobre la nostra pintura gòtica es tenien a principis de segle idees i notícies poc precises. Després del llibre que el senyor Gudiol i Cunill ha dedicat a aquest capítol de la nostra pintura, tot ho veiem més clar, sistematitzat i concís. Vic o la voluntat. Vic o la tenacitat. Si totes les nostres ciutats haguessin mantingut la voluntat, la tenacitat que Vic ha desenrotllat al llarg de l'últim mig segle, el país tindria un aspecte molt diferent. Ha estat un esforç limitat en l'espai, un esforç local, tot evitant la dispersió i la vaguetat. I, de la cosa local, n'ha sorgit la universalitat de Vic.
La Pomerola. Primavera (fragment)
[II. Evocació de la infantesa]
—So fill d'esta masia,
era mon pare un pobre masover.
Vegí l'albor del dia
en la cambra de l'era,
fins on pujava lo sagrat llorer.
Serena, hermosa, amorosíssima era
la imatge de la Verge que hi havia!
A sos peus jo pregava cada dia
plegant les mans i desplegant lo cor.—
Aquí de nou en sos ulls blaus s'adolla
l'inestroncable plor
i per ses galtes brolla
fent plorar els pagesos de tristor.
—Prop d'eixa llar sempre com ara encesa
gronxà mon bres d'amor,
al so de les cançons de la vellura
que amb veu melodiosa,
tot fent rajar lo fil de la filosa,
solia refilar, ma aimada mare.
Altres indrets de Vic: