Estació del tren

Autor: Miquel Llor i Forcada
Obra: Laura a la ciutat dels sants , 1979
Pàgines: 19-20

Tot just el tren ha sortit d'entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S'adona que l'aire esdevé espesseït com per una resta d'aquell fum de la màquina que va escapant-se retardat, per la boca del túnel. Fins li sembla que el sol i tot s'entela amb un començ de grogor malaltissa.

La Laura cuita a abocar-se a la finestra; i la mutació del paisatge encara la sorprèn més. Ja no veu cap gorg clapat de molses reverdides per la frescor del setembre amb la mica de riu tremolós al fons, ni les masies rosses prop del brodat d'escuma de les rescloses, amb oliveres ben ordenades, com a punt per a una dansa de mirinyacs de cendra.

Tot ha quedat part enllà de Collat Negre, i Barcelona encara és molt més enllà, a setanta quilòmetres. La Laura es gira cap aquell punt incert on el seu pensament situa Barcelona i la claror dels seus ulls es torna greu per un començ d'enyorament. Després, fixa l'esguard vers la direcció que duu el tren, cap aquell altre punt incert on abans d'una hora veurà com si Comarquinal sortís de sota terra, amb els campanars de la Seu, del Seminari, dels asils i de les cases de penitència, enmig dels camps de patates i moresc, gairebé tot el paisatge del Pla, que ara comença, alterat només per la grisor d'alguns pujols de llicorella, que aguanten ermites acompanyades d'un xiprer esberlat pel llamp.

Tanmateix, no és pas així com s'havia figurat el paisatge de Comarquinal, entrevist aquell dia de juny que va passar-hi amb el cotxe d'en Tomàs. Aleshores, els camps eren verds, ondulats per l'oneig sedós de les espigues, el cel lluïa com el mar de la Costa Brava i tot era fresc i somrient.

Autor: Emili Teixidor i Viladecàs
Obra: Laura Sants , 2006
Pàgines: 43-44

No vaig voler agafar el cotxe per traslladar-me a Comarquinal. El record que tenia dels viatges amb tren era terrible, una experiència tercermundista que no estava disposat a repetir. Vaig saber que hi havia un servei de minibusos que sortien cada parell d'hores, i que utilitzaven els professors de la nova universitat per anar i tornar de les classes. El matí a primera hora vaig agafar el primer que sortia. Portava només una bossa de viatge i un exemplar de la novel·la que havia començat a rellegir uns quants dies abans.

El minibús anava mig ple i al cap de poca estona vaig comprovar, per la conversa que tenien, que els altres tres passatgers eren professors de la universitat. Em miraven amb una certa curiositat, suspicàcia, fins i tot diria, primer en adonar-se que llegia un llibre i després en comprovar-ne el títol. Però, com a gent discreta, no van fer cap comentari ni van intentar cap conversa.

Havia pres notes sobre la meva lectura, però de moment no havia trobat res que pogués ser interessant per al futur guió. Havia anotat: «En comparació d'altres novel·les que tracten de l'enfonsament de la institució matrimonial, Anna Karenina, per exemple, o Madame Bovary, o La Regenta, amb l'Ana Ozores, la primera cosa que sorprenia era que així com l'Anna, l'Emma i l'Ana havien aguantat el marit un cert temps -l'Anna fa nou anys que està casada en començar la novel·la, i l'Emma i l'Ana Ozores es casen, o més ben dit les casen, amb homes grans que els inspiren respecte, tot i que des del primer moment ja es veu que no fan el pes-, la nostra Laura mostra el fàstic que li fa el marit immediatament. La Laura sap des del primer moment que allò no és amor a primera vista. Les altres adúlteres tenen més corda. La Laura aguanta perquè es recorda constantment els seus deures, no estima, vol estimar, que no és el mateix. A més, l'Anna Karenina i la Bovary són més físiques, més sensuals, més obertes al plaer. I la pobra Regenta gairebé no té temps de tastar-lo, l'amor físic. La Laura fa la impressió d'una bleda que no coneix res de la Barcelona del seu temps, que per a molts testimonis era la ciutat més disbauxada i descordada del Mediterrani. No era solament la ciutat de la Rosa de Foc, era també la de la rosa als llavis. Però la Laura vivia d'esquena a la bona societat barcelonina, era una provinciana tot i ser nascuda a la capital. De fet, era la dona ideal per anar a enterrar-se en una petita ciutat de províncies i oblidar el marit després de les primeres calors.»

Autor: Lluís Solà i Sala
Obra: L'arbre constant. Obra poètica 2 (Els camins invisibles; El lloc fidel) , 2003
Pàgina: 28

XXVI

 

La sala d'espera és alta i espaiosa. Una claror esgrogueïda la il·lumina parcialment. Grans masses d'ombra sobreviuen ací i allà. Els viatgers que esperen el tren a l'estació de poble -amb prou feines una dotzena de persones- estan escampats dins la gran sala, absents i com abandonats als moments buits d'abans de les partides. Un home bru i amb ulleres de sol està dret i immòbil i té el cap aixecat enlaire. Un jovenet que duu una maleta a la mà camina d'una banda a l'altra de la sala, s'atura, roman una estona parat com si sospesés la pesantor de la maleta, i després es torna a posar a caminar. Una dona de pell inimaginablement blanca està asseguda en un banc de fusta, ancorada en una de les illes d'ombra, i té els ulls fits en algun indret, més enllà de la sala i de l'estació. Un home gran i molt prim està parat prop d'una columna i mira a terra. Un altre home alça de tant en tant el braç i es posa el cigarret als llavis. Una dona vella, amb un cabàs curull entre cama i cama, dorm plàcidament. D'esquena a la sala, un noi està dret davant la porta de sortida a l'andana, passa la mà pels vidres per desentelar-los i mira cap a fora. Tothom espera, el tren encara no ha arribat i a fora la boira és espessa.