Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Casino de Vic va ser fundat l'1 d'abril de 1848, amb tarannà apolític. Se'l considera el segon casino més antic de Catalunya. El primer local era situat al carrer de Sant Miquel Arcàngel, on més tard es va edificar el Col·legi de Sant Josep i, actualment, hi ha el Museu Episcopal. El primer president fou Domènec de Bertran i de Puig, liberal que va ser el director d'"El Pueblo Vicense" i fundador i president del Círcol Literari de Vic, un dels nuclis de la Renaixença fora de Barcelona. el 1849, la seu es va traslladar al carrer de Sant Miquel dels Sants. el 1899, s'ubicà a la modernista Casa Comella. El 1906 es va construir l'escenari de la Sala Modernista de l'entitat per a representar-hi obres de teatre. Precisament, aquesta sala pot ser el lloc adequat per llegir un fragment de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, que hi és situat.
En Pere entra a casa, s'afaita, es vesteix per anar al concert, agafa l'abric. Se'n va pels carrers humits de la boira que comença a caure, travessa la plaça, saluda una mare que el mira gentilíssima, amatent al costat de les filles ingènues, distretes, puja els graons del casino il·luminat de festa, entra a la sala remorosa, seu a la butaca, tomba el cap atret per la força d'una mirada.
Al mig de la llotja, entre en Tomàs, congestionat, triomfant, i la Teresa esborradissa, que li fixa els ulls, seu la Laura, una Laura desconeguda, vestida de vermell, els braços i el pit constel·lats de fulgències, una ombra entorn dels ulls, la boca apesarada, emmorenida de rostre, tota ella cerclada per una aurèola de serenitat dolorosa.
Tanmateix, no és pas la senyora del poble que va deixar ara fa quatre mesos, ans bé una dona que vibra per sota la immobilitat de l'escorça. Els impertinents, els binocles, els caps de dit de Comarquinal repassen centímetre per centímetre aquella dona d'escàndol oferta a l'encuriosiment de la burgesia, grisa i uniforme. Però la Laura té l'encert de comportar-se amb la naturalitat d'una persona que no veu ningú dels qui comenten la seva presència, a qui sols interessa escoltar i aplaudir la cantatriu, vinguda allí innocentment, sense saber que és el pretext perquè les senyores puguin satisfer la vanitat de lluir vestits nous.
De tant en tant, l'esperit de la Laura, errívol en una espiral de torbació, només copsa un fragment de frase de Monteverdi, de Purcell, de Lully o de Scarlati, llisquent com una ala que ve i se'n torna de seguida, perquè no troba lloc on posar-se, vague murmuri sense continuïtat, que li desvetlla el record d'aquelles músiques no sentides anys ha i que, malgrat l'esforç per concentrar-hi l'atenció, no pot retenir. Els llums de la sala, els acords del piano, sembla que convergeixin en aquell rengle on s'escau el seient que en Pere ocupa una mica ajupit, llegint amb obstinació el programa, del qual no tomba pas el full. I ella s'estremeix com d'un espant quan la Teresa li posa la mà al braç i li diu amb un estrany tremolor de veu:
— Ell és aquí.
I la mà de la cunyada és freda, palpitant. De seguida de la pausa, en Tomàs surt a trobar l'advocat. La Laura i la Teresa no es tomben, però saben que els dos homes s'acosten, que la catifa els esmorteeix les passes, enèrgiques les del Muntanyola, vacil·lants, com qui no gosa trepitjar, les de l'amic.
La Laura ofereix la mà a en Pere, distretament, com si l'hagués vist avui mateix. La Teresa li parla de la família, de la humitat, tan pàl·lida que se li ennegreixen les vores dels ulls i de la boca. En Tomàs passeja mirades d'orgull per la sala.
Al senyal de començar, en Pere intenta anar-se'n, però el Muntanyola el reté:
—Queda't amb nosaltres aquesta part!; temps ha que no ens havíem vist, —I com que l'altra refusa—: Queda't, si no hauré de creure que també tens por.
—Por? —interroga en Pere, ressentit—: de qui?
—De la gent, home!
En Tomàs seu entre la muller i la germana; en Pere ocupa el lloc del costat de la Laura. A desgrat del bon desig de l'artista per fer-se sentir, l'atenció del públic es projecta declaradament a l'espectacle, imprevist i picant, que els ofereix la llotja dels Muntanyola. En Pere ni gosa mirar aquella dona que l'enlluerna com si fos una persona no vista mai, o potser vista malament. Sent reviure l'amor condormit o distret en aquells quatre mesos trepidants de viatges, de canvi d'ambients. Però ara l'amor es manifesta en tota la plenitud, violent de desig per la possessió de la dona, i en el seu cor es promet arriscar qualsevol aventura per aconseguir aquella possessió.
A la fi del concert algunes persones coincideixen al passadís amb els Muntanyola. És aleshores que en Pere s'acara a la Laura; ella enretira les mans com per evitar el contacte, però ell li diu, vehement:
—No tingui por, Laura; l'estimo massa per a comprometre-la. Ara, no, però tard o d'hora la veuré. (p. 177-178)
Altres indrets de Vic: