Arxiu i palau Episcopal

La Gleva, maig 1894 (?)

Excm. i estimadíssim senyor Bisbe,

Amb molt sentiment vaig arribar ahir al seu hospitalari Palau, al saber que Vostra Excel·lència se n'acabava d'anar. Jo volia venir en lo tren en que Vostra Excel·lència se n'anava, mes al sortir de la Gleva se trencà la corda de la barca i no fou possible passar lo riu. Veient que no podia prendre lo tren, vinguí a peu, mes Vostra Excel·lència acabava de sortir.

Penso que la Mare de Déu ha permès això perquè oís una confessió en los exercicis dels Goigs.

Estic ara a les seves ordes.

¿Quin mal he fet al doctor Morgades per tractar-me com no ha tractat a cap altre sacerdot, des de que porta la mitra? Sempre i molt abans de conèixer-lo havia jo sigut afecte seu. En los primers anys de viure a Barcelona, rodant i furejant per los encants de Sant Sebastià (que així s'hauria d'anomenar aquella plaça, com ho diguí a son temps al fill de don Antoni López), trobí algun folletí escrit contra ell, en certa temporada; a pesar de que anava curtíssim de diners, m'afanyí a comprar-lo i a tirar-lo al foc, satisfet de traure de la terra un llibre dolent, que solsament per anar contra el canonge Morgades anava con­tra mi mateix.

Anys després, quan ja era bisbe de Vic, tinguí esment de que s'anava a publicar una novel·la, sobre manera dolenta, en què se'l posava molt malament: m'afanyí a cercar-la i a comprar-la a son autor, valgués lo que valgués, i això que ma bossa tampoc granejava gaire a pesar de ser capellà de casa López. Entreguí lo manuscrit al que era llavors doctor Estalella, com a íntim del bisbe de Vic, perquè compartís amb mi lo plaer de fer-lo desaparèixer. Estant encara ple de vida lo bisbe de Teruel (que al cel sia), recordo haver-ne fet esment al doctor Morgades. ¿Ha tractat ell aixís alguna carta apòcrifa meva i algun escrit que, de mà en mà, entre certa gent, s'ha volgut fer córrer contra mi?

Altre fet contaré, encara que insignificant, anàlog amb aqueix, a lo menos en son fi de traure espines del camí de qui tantes n'ha posades i en posa encara en lo meu. Quan ja tenia un any d'estada en la Gleva, un dia l'aní a visitar com acostumava. A l'estirar la corda de la campaneta amb què es demana entrada en son palau, vegí en lo muntant del portal, a cosa de set pams d'alçada, aqueixes paraules franceses: "Ici vive un évêque sans coeur", escrites amb carbó i fresques encara, com si s'acabassen d'escriure. Avergonyit d'aquella grosseria e indignat d'aquell insult dirigit a mon prelat, me traguí una moneda de deu cèntims i amb tota pressa esborrí fins a fer illegible la fastigosa inscripció. Mig any després, en les últimes visites que fiu a aquella casa, ja freqüentada de quants m'han volgut fer mal, encara es veia alguna que altra lletra, que sols podia confegir qui les hagués llegides de bon principi.

Doncs aqueixa inscripció abominable, que de bona gana hauria esborrada amb sang de les venes, algú s'empenya en què s'escriga de nou, amb lletres de set canes d'alçada, que es vegen de les quatre parts del món i cabalment a costa del bon nom i de l'honra del pobre sacerdot que les esborrà!

Si us arribeu a la plaça de la Catedral, al costat de la seu trobareu el palau del bisbe, el «palacio», com molta gent gran l'anomenava, anys enrere —un dels poquíssims castellanismes infiltrats, quan jo era infant, a la parla de Vic. Entrant al pati, a mà dreta, cal pujar dos trams d'escala per arribar a una mina d'or. Una mina on s'excava, silenciosament, l'or de la història, un arxiu que tothom coneix amb el nom de «Curia fumada». També s'hi agafen, si no ha millorat la calefacció, me­morables refredats; abans els dits quedaven balbs en girar els fulls del paperam. Des del balcó, abans d'entrar-hi, es veu el claustre que acabaven d'obrar mentre Andreu traduïa el seu Ciceró en els durs bancs de fusta de l'escola, bufant-se els dits de fred.

Aquella tarda hi vaig trobar la Maria-Mercè Miró, l'Anna, l'Imma, en Ramon, cadascun amb plecs d'escriptures notarials, savis manuscrits o bells incunables. I, tal com esperava, l'ànima de l'arxiu, que en sap tots els secrets i en té totes les claus, la Ignàsia, em va ajudar a resoldre els meus dubtes i em facilità, havent consultat les seves llistes minucioses i pràctiques —fetes sense ordinador ni altres mitjans—, els documents que em restituïen, molt més que no la passejada per la ciutat, els anys de la vida del meu poeta i els posteriors a la seva mort.

Veient-me tan afectat a llegir la meva mare, i no havent-hi a casa més llibres que els d'estudi i algun llibre piadós com lo Camí dret de Mossèn Claret, molt sovint me deia que si volia llegir, me n'havia d'anar a la Biblioteca de cal Bisbe que en deixaven a tothom. Al­guna vegada ja les havia pujat aquelles escales dretes, amb ànim d'entrar-hi a la Biblio­teca; però a l'obrir la porta temorenc, veia al fons de la sala, dintre una garita de vidrieres, la figura severa d'un capellà, qui al sentir lo tric-trac de la balda, se girava a veure qui era, qui entrava en aquell santuari de la ciència; i  jo mig esporuguit reculava, pensant que potser era encara massa d'hora per anar a fer-se savi allí dins. Ja m'acontentava amb haver sentit aquella flaire característica de les llibreries velles, que ve a ser bon xic semblant a l'olor de fulles mortes, o de perpetuïnes seques.

Un dia em vaig revestir de valor, com diuen les dones, i tot determinat obro la porta, i envesteixo resolt aquella garita feta amb quatre mampares de vidres, on hi havia aquell capellà ferreny que, amb ses ulleres muntades en banya o conxa, feia una brava cara de desmamar criatures. Li deien lo Pare Mariano, i era simplement un beneficiat de la Seu, Mossèn Mariano Aguilar, que s'havia guanyat aquell sobrenom de Pare, per haver-se encarregat algun temps, amb altres zelosos sacerdots, de la iglé­sia de l'Oratori de Sant Felip Neri, després de l'expulsió de l'any trenta-cinc. Era Mossèn Aguilar un bon predicador popular i tenia bastant mal geni com los seus parents de la part de Casadevall. Amb to de malhumorat, quan vaig ser-li a tret al portal de la garita, me digué:—¿Què vols, noi?— Quina pregunta més inútil, vaig pensar jo. —Venia a llegir, perquè m'han dit que aquí deixen llibres. -¿Quin llibre vols? El pare Granada; responguí jo mig d'esma, i per sortir del pas, recordant-me que a la sagristia de Sant Domingo se'n sentia molt a parlar del Ciceró espanyol.