Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Sa Vall, o s'Avall, és una possessió documentada des de 1285 i el seu primer propietari fou Arnau de Torrella. L'any 1865 era encara propietat de la família Catlar, coneguts també com els Descatlar o Dezcallar, que eren també marquesos del Palmer. Aquell mateix any, la Vall tenia 5.000 quarterades (unes 3.550 ha). Cap al 1884 l'Arxiduc Lluís Salvador escrigué, entre altres coses, a la seva obra Die Balearen, que el predi era el més gran de Mallorca. L'any 1919 l'empresari Joan March i Ordinas va comprar la finca. Actualment la possessió de la Vall té una superfície de 2.762 ha i comptant la finca de sa Vallet arriba a les 3.155 ha. Dins de la possessió de la Vall s'hi troben l'estany de ses Gambes i la llacuna des Tamarells. Arquitectònicament, un dels aspectes més destacables de la possessió és la torre de defensa que data del segle XIV, i que als anys quaranta del segle XX fou restaurada per l'arquitecte Gabriel Alomar i Esteve. Altres aspectes destacables podrien ser la façana classicista de l'edifici principal o la font de la terrassa, coronada per una estàtua de la deessa Ceres i el retaule de la Verge de les Neus, de Rafel Mòger, que data del segle XV. Als afores de la mansió destaquen sobretot el jardí de cactus, probablement un dels més complets d'arreu de l'estat espanyol, i també el teatre romà, construït a imitació del de Pol·lentia. En qualsevol dels punts descrits de la possessió podem llegir tres fragments de Reis del món, de Sebastià Alzamora, que hi són ambientats.
Un Habsburg romàntic i excèntric, el príncep Lluís Salvador, havia escrit que Sa Vall era la possessió de majors dimensions de l'illa, i possiblement era cert. Tenia una extensió d'unes tres mil vuit-centes quarterades, que és la mesura que es fa servir a Mallorca per amidar les extensions de terreny, i que deu equivaldre a unes dues mil set-centes hectàrees. Que havien estat més, perquè en algun moment del segle anterior se n'havien segregat unes dues-centes per fundar la contigua Colònia de Sant Jordi, un llogarret mariner on don Joan, primer tot sol i després en societat amb els Garau, havia iniciat els seus negocis de contraban. Cap allà caminava jo en aquella petita excursió, que em va dur a passar per davant de la desviació que duia cap al teatre romà i el jardí dels cactus, dues de les meravelles de la possessió. El teatre havia estat fet construir per algun dels propietaris anteriors, els marquesos del Palmer, a l'últim dels quals, quan el seu llinatge aristocràtic va decaure, don Joan havia comprat Sa Vall, per una quantitat certament gruixuda però ja no exorbitant. Es tractava en realitat d'una imitació de les ruïnes que es conservaven a la vila d'Alcúdia, al nord de l'illa, però una imitació tan impecable que més d'un historiador i més d'un arqueòleg de renom s'hi havien confós. Pel que feia al jardí dels cactus, era també molt vast i contenia una varietat desbordant d'aquella mena de plantes que a mi em semblaven sovint monstruoses, amb les seves formes capricioses i contrafetes. Però la baronessa de Burghclere, Mary Sidney, l'esposa d'Alan Hillgarth, solia visitar-lo extasiada, i afirmava convençuda que es tractava d'una de les col·leccions botàniques més importants del món en el seu gènere.
El sol em pessigava fort el clatell quan vaig arribar a l'Estany de ses Gambes. Mai no he entès el topònim, perquè en aquella llacuna d'aigua salobrosa no hi vaig veure mai cap gamba, ni cap crustaci, ni cap forma de vida com no fossin uns insectes diminuts que es movien per la superfície de l'aigua com si s'hi capbussessin, i les libèl·lules que de tant en tant la sobrevolaven. Una d'elles, de la mida d'un ocell petit, em va passar en vol rasant damunt del cap. Era un lloc despoblat i agrest, i tal vegada era per això mateix que m'agradava anar-hi. Ser allà em tranquil·litzava, m'infonia una pau que no sabia explicar, però era una pau que clarament venia de fora per entrar dins meu, com l'aire, que a la vora de l'Estany de ses Gambes s'apreciava més, perquè l'atmosfera era acubada i això feia que la brisa que ocasionalment arribava des del mar fos encara més vivificant. El paisatge era de roca i sal: el municipi al qual pertanyia Sa Vall es deia Ses Salines, i les dues llacunes més properes duen els noms, aquests gens enganyosos, d'Estany de sa Sal i Es Tamarells. N'hi havia arreu, d'aquests arbusts, sovint doblegats o fins i tot esclafats en formes gairebé tan retorçades com les dels cactus, a causa de l'assot dels vents de component sud. També hi havia pins blancs i sivines: arbres tan despullats, d'un aspecte tan essencialitzat, que donaven al paisatge l'aspecte d'una pintura quieta i silent, com les d'alguns artistes que agradaven a en Tomeu, el fill jove de don Joan. Aquell era un dels pocs llocs on podia arribar a admetre, tot sol amb mi mateix, que en realitat el paisatge m'importava molt poc i que els meus mínims coneixements sobre la vegetació de la contrada els devia al fet d'haver-hi caminat escoltant les explicacions de Mary Sidney. L'esposa d'Alan Hillgarth, la inabastable baronessa de Burghclere, l'única dona de la qual havia somiat literalment, en nits de somnis inquiets, que n'hauria volgut ser el marit. Però això no havia de succeir mai, i allà, davant de l'Estany de ses Gambes, ho podia acceptar i podia fins i tot lamentar-ho sense que ningú més, ni tan sols ella -ni el seu espòs, ni don Joan- poguessin mai ni imaginar-ho.
Vaig sortir del despatx intentant decidir si l'afalac que acabava de dedicar-me em reconfortava o em preocupava. Vaig baixar les escales, vaig sortir a la clastra de Sa Vall i vaig admirar -no podia evitar de fer-ho quan hi passava per davant- la imponent torre de defensa, acabada de restaurar per un arquitecte de Palma, un tal Biel Alomar, que havia sabut reforçar-la i recuperar-ne l'esplendor sense alterar l'essència i la pàtina que acumulava des del segle XIV, quan havia estat aixecada. Alomar acabava de tornar a Mallorca dels Estats Units, on s'havia graduat al MIT de Massachusetts, i don Joan -que mal m'està dir-ho però sempre sabia envoltar-se dels millors per a cada feina- havia comprat immediatament els seus serveis perquè es fes càrrec de l'obra de la torre, en la qual Alomar va esmerçar els coneixements més avançats del moment en matèria arquitectònica. Amb el temps aquell arquitecte havia d'acabar fent tota una reforma urbanística de Palma, i en això nosaltres també hi tinguérem alguna cosa a veure, però aquesta, com se sol dir, ja és una altra història.
Vaig sortir a la porxada, just al davant d'on s'havia instal·lat el bufet, entorn del qual papallonejaven cambrers i cambreres fent els últims retocs. Sota un dels porxos s'hi havia disposat el tocador de senyores, seu sobirana de tots els misteris. Vaig passar per davant de la façana de la casa gran, d'un estil classicista que també em complaïa sempre de contemplar, i vaig travessar el pati fins que vaig sortir al camí que duia a la porta principal, flanquejat per avets i sobrepoblat ja en aquella hora de grums perfectament empolainats i a punt per començar a rebre els convidats i fer-se càrrec -en el cas d'aquells que no disposessin de xofer- de dur els cotxes fins a l'aparcament. Havia decidit de fer un passeig i així ordenar una mica els meus pensaments, de manera que vaig sortir també del predi i vaig enfilar el caminal que duia cap a la zona de les llacunes, una de les meves preferides. Sentia, mentre caminava, el cant monocord de les cigales que arribava des del pinar, i el sol, per les dates en què ens trobàvem, no era excessivament fort, de manera que l'exercici de caminar es feia encara més agradable. Vaig recordar que era Sant Bernat, i que a l'illa se sol dir que aquest sant apaga la calor de l'estiu, un mes després que Santa Margalida l'hagués encesa.