Torre de ses Puntes

Autor: Antoni Mus i López
Obra: Bubotes , 1990
Pàgines: 195-196

Saps, penses, ho saps i t'ho penses, que matant-me era de l'única manera que es Salt de s'Aigo podia ser teu. Ho saps. T'ho penses. I t'equivoques!

Perquè el que no saps, el que no te penses, Martí, l'amo en Martí, l'amo en Martí de Retana dels collons, fill d'una valenta puta, l'amo en Martí de Retana assassí, el que no saps ni te penses és que jo, en morir-se mon pare, que està ben fotut i ja hauria de ser mort per a no patir més que així com viu no és viure ni és res, idò tot d'una que es muira, el que no saps ni te penses és que possiblement el t'hauria tornat es Salt de s'Aigo. Sí, segurament el t'hauria tornat. El t'hauria tornat, segur: els comptes ho eren! Hauríem fet un barat o una compra i una venda, ens hauríem entesos, hauríem clos la barrina, vaja!

I és que en el fons de mi mateix, amb una mica de vergonya, clar, consider que es Salt de s'Aigo és de Retana, és teu i ben teu i entenc i comprenc que Retana ha de ser, toca ser, Retana sencera, sense mòsses, sense osques...

Estimant-te a tu com t'estim —vatua el món no poder-te avorrir!— és ben natural que també estimi Retana, no ho trobes?

Després de tot, a mumare ja li donares molta satisfacció pujant-te com et va pujar amb la llet del seu pit esquerre...

I mon pare ja ha gaudit molts d'anys el que ton pare no el pogués tombar...

De manera, Martí, que m'hauràs mort debades.

Tendràs es Salt de s'Aigo amb la meva mort, l'amo en Martí de Retana, però en lloc de servir-te d'alegria com t'hauria pogut servir, et servirà de remordiment mentre visquis.

 

M'hauràs mort debades!

Perquè sé que em faràs matar.

Ai sí, que me mataran!

Ai no, que no vull morir!

Autor: Jaume Fuster i Guillemó
Obra: L'illa de les Tres Taronges , 1985
Pàgines: 126-127

El sol ponent llepava les torres de palau que sobresortien de les murades i que semblaven d'or fos. A mida que ens hi acostàvem, distingíem els ballesters que s'arreceraven entre els merlets, els guaites de la torre de l'homenatge i les oriflames amb les Tres Taronges que onejaven ça i lla.

Guiós, en veure el posat amenaçador dels ballesters i dels guaites, va cridar:

—Deixeu-nos passar! Venim en pau! ¡Us tornem la princesa Garidaina! —mentre brandava la bandera blanca i aturava la seva mula.

—Sóc la princesa! Obriu d'un cop! —va cridar Garidaina.

Les portes de Montcarrà, de roure, xapa de ferro i reforç de bronze, s'obriren amb un grinyol llòbrec. Un esbart de soldats a peu, armats amb llances, espases i escuts va sortir-nos a camí, ens van prendre les brides de les mans i ens arrossegaren cap a l'interior del recinte. Un cop al pati d'armes, ens obligaren a descavalcar i vam veure'ns voltats per un cercle d'espases.

—Deixeu-los estar, oficial! —va ordenar Garidaina—. Són els meus hostes. Escorteu-nos fins a palau.

El pati d'armes era un recinte a cel obert, amb una escala de pedra a la dreta que pujava fins al camí de ronda, un arc a l'esquerra que comunicava amb la sala de guàrdia i les quadres i una porta adovellada al fons que entrava a la ciutat. Uns quants soldats aconduïren les nostres bèsties a les quadres, mentre uns altres es ficaven a la sala de guàrdia. Cinc soldats, a les ordres de l'oficial, ens voltaren i, així escortats, emprenguérem el camí de palau.

Els carrers de la ciutat duien l'empremta de la guerra: cases buides, comerços tancats, menestrals que anaven amunt i avall, amb capteniment desesperat, gent d'armes que corria als bastions. Tothom s'aturava al nostre pas, ens obria camí i ens mirava amb por i desconfiança. Pels nostres vestits semblàvem agermanats, ens escortaven soldats del rei i cenyíem, encara, les nostres armes. Quan algú reconeixia la princesa Garidaina se sentien murmuris.

El carrer de la murada moria en una plaça rodona, amb una font al centre, on les dones omplien càntirs i alfàbies. La plaça llindava amb un jardí, tancat amb una cleda, que vorejava la clastra exterior de palau. L'escorta ens dugué per un carrer ample que menava fins a una arcada, amb guàrdies. Davant l'arcada hi havia els tenderols d'un mercat permanent, ara sense marxants, sense mercaderies i sense compradors. Només gossos famolencs furgaven entre les parades, a la recerca de les deixalles abandonades.

—Espereu, oficial! —va ordenar la princesa. Ens vam aturar i ella va avançar fins a l'entrada. Va parlar amb els guàrdies, se sentiren veus de comandament i, poc temps després, aparegueren soldats i criats, amb la lliurea reial.

Els vinguts de nou saludaren la princesa amb grans reverències, prengueren el lloc de l'escorta que ens havia acompanyat fins ara i ens feren entrar a palau.

L'arcada comunicava amb un cos de guàrdia, amb llambordes a terra, sales d'oficials i de soldats, quadres i masmorres. El cos de guàrdia, al seu torn, s'obria als jardins, la cleda dels quals havíem vist de la plaça estant, amb una clastra magnífica, columnada a banda i banda, amb terrasses i miradors. En un dels angles de la clastra s'alçava la torre de l'homenatge de palau, encimbellada amb l'Estendard de les Tres Taronges.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Obra: El rei de la selva , 1996
Pàgina: 15

A l'exposició de Catalina Bibiloni hi assistia la millor gent de Palma. Un Conseller del Govern Balear hi havia anat a extasiar-se davant els seus paisatges amb nens. Una corrua de cotxes oficials esperaven que els seus ocupants s'hi tornassen a instal·lar per fugir corrents. Catalina Bibiloni rebia felicitacions sinceres d'altres ignorants feliços i es congratulava d'haver reunit tants d'Alts Càrrecs. Una rotllada d'escriptors locals criticava despietadament les manifestacions de l'intel·lecte pueril dels qui no hi eren presents. Pugnaven amb una rotllada de pintors, barallats amb els escriptors i entre ells. Aprofitaven aquell dia per fer front comú contra la ingenuïtat de qui es pensava haver inventat el naïf.

Tant Catalina Bibiloni com Francesc Serra rebien enhorabones càlides. La Torre de ses Puntes era un edifici gòtic salvat miraculosament dels apetits d'una ciutat malèvola. Lluïa tots els llums acabats de posar a corre-cuita aquell horabaixa mateix. Els tot-terrenys dels dentistes, els notaris i els arquitectes locals descansaven a baix.

Una parella d'adolescents frenètics es grapejava entre un Land Rover i un Mitsubishi que imitava un Ferrari, mesclant l'alè de moscatell d'ella amb el de cervesa d'ell. Sentien com Jaume Ferrer, el creador de tapissos i tapisser d'ofici, perorava tot sol a uns quants metres, sobre la voravia. El noi, Tomeu Bosch, subjectava amb fermesa orgullosa la mà dreta de la noia, Carmen Soto. Setze anys per hom. Carmen Soto pastava amb dedicació respectuosa els testicles de Tomeu, que havia passat l'altra mà sota la faldilla negra de Carmen i li explorava conscienciosament l'aparell urogenital.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Obra: El rei de la selva , 1996
Pàgina: 19

I es posà en marxa amb decisió. Jaume Ferrer va contemplar-lo pujar l'escala exterior de ferro i va intuir que havia estat el primer que havia tengut accés a un pla autènticament revolucionari. Se n'anà al bar de la cantonada per demanar un altre conyac. Volia fruir de l'anticipació de l'arribada dels aires nous que necessitava, segons consens popular, la vida artística de Manacor. Jaume Ferrer trobava que Catalina Bibiloni era un ésser abominable sense cap noció de la decència.

Tomeu i Carmen seien als escalons de l'església de Sant Pau, davant la torre. Descansaven en silenci, a les fosques, i havien observat amb sorpresa les anades i vengudes de Jaume Ferrer, l'arribada d'Amadeu Valls, el seu ritual estrambòtic i la conversa. Tomeu i Carmen no coneixien cap dels dos carcamals que havien protagonitzat aquella escena incomprensible. I van refermar, cadascun pel seu compte, la intenció de no ésser mai com ells. Van acabar-se la cervesa de litre i Carmen va estavellar l'ampolla contra la paret venerable de la torre. Esperaren pacientment que algú s'espantàs, però no va passar res.