Plaça del Palau

Autor: Gabriel Fuster i Mayans (Pseudònim de Gafim )
Obra: Tres viatges amb calma per l'illa de la calma , 1952
Pàgines: 49-50

Comença la recta manacorina. Es veu la ciutat allà baix, un poc embolcallada per la calitja, de la qual només se salva l'agulla del campanar.

Quan hem passat la via del tren, començam a trobar la taringa de carretonets, molt ben pintats de verd i tirats per someretes d'Alger, que vénen del bocinet i se'n van a la vila. Més horabaixa, la taringa augmentarà i es farà llarguíssima, amb els carros de més respecte. Manacor és la població que té més carretonets pintats de verd i tirats per someretes d'Alger, de tot el món.

Arribam a la ciutat dels sospiros i de les perles falses. A Manacor hi ha un jutge de partit, un registrador, un parell de missers i de procuradors, un parell de notaris, uns jardinets polsosos, un quarter, una petita catedral i una estació amb cisterna i poal de cadena. També hi ha moltes cases sense acabar, amb moltes finestres paredades. Són molts els novis que comanen els mobles als fusters de Manacor.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Obra: La vida perdurable , 1992
Pàgina: 73

Lola i jo anàrem a sopar a la fonda de can March. Els vespres de dia feiner la clientela era exclusivament d'éssers solitaris. Viatjants mustis que miraven la televisió burxant-se amb un escuradents, obrers forasters que hi vivien a dispesa, esperant canviar de vida, jubilats d'aquells que no es veuen mai pel carrer i que ens fan pensar en una vellesa horrible i en uns veïns que comencen a notar l'olor i esbuquen la porta.

Afortunadament, aquest ambient no ens aclaparà. Ens teníem l'un a l'altre i ara, reforçats per l'àpat, ens explicàrem anècdotes i aventures. Parlàrem de pel·lícules i cantants fins que, quan ens vàrem témer, sonava l'himne nacional pels altaveus del televisor i la clientela s'anava aixecant i fent estiraments. Pagàrem i ens en vàrem anar al bar de Joan una altra vegada. Joan ens mira estranyat. A la barra només hi havia dos clients, envoltats d'una considerable quantitat de botelles de cervesa buides, que peroraven sobre alguna qüestió transcendental. El més gras em mirà amb ulls que no sabria definir: enterbolits i curiosos, anhelants, escrutadors i burletes.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Obra: La vida perdurable , 1992
Pàgina: 74

Els dos altres clients se ufanaren trontollant i travelant i, amb molt d'esforç, aconseguiren coronar l'escala. Vàrem somriure, perquè a nosaltres no ens afectaven aquestes coses, i Joan, com per corroborar-ho, va invitar-nos a un whisky abans de tancar. Vàrem fer dir a Lola que Manacor és un poble amb molt d'ambient i fins i tot Joan i jo ens ho vàrem creure, per aquella nit. Després, apagàrem els llums i pujàrem. Joan va tancar. Mentre manipulava els cadenats, jo mirava Lola fixament. Ella em mirava, però la llum escassa de la plaça del Palau no ens bastava per interpretar el seu gest. Va fer-se un moment nerviós, tots tres plantats sobre la vorera sense dir res. Joan, que ho havia vist tot, va anar-se'n bruscament. Lola i jo ens vàrem mirar.

— ¿Puc pujar?

— Sí.

Per la persiana tancada de l'habitació de Lola es filtrava la llum de la plaça. Li donava una consistència fosforescent al cos. Tenia els mugrons amples i valents. Jo procurava només pensar en el que tenia davant, en les ombres cada cop més discernibles dels mobles i en el cos de Lola, que se'm lliurava sense estridències, però sense defalliment. Després vaig saber que el que havia emprès ho pagava, perquè, quan va aixecar-se per anar a beure aigua i la llum de la gelera oberta li il·luminà el cos, em vaig deixar emportar pel vertigen.