Plaça de Sa Bassa

Autor: Jaume Vidal Alcover
Obra: El dolor de cada dia , 1990
Pàgina: 62

Elegia pagesa (Fragment)

 

El campanar del poble era de llauna

i s'endinsava cel amunt, i el vèiem

esvelt i trist, com una vera agulla gòtica.

Capvespres de diumenge. Te'n venies

pel carrer de l'Anell endiumenjada.

Les cases agitaven banderetes

i la Bassa vinclava les faroles.

 

Dins els teus ulls la terra assaonada

anunciava la millor verema,

i jo et posava al trau, jo cada dia

t'inventava un poc més, com més al cor

et filaves amb mans tremoladisses

dos cabdells, llana blanca i llana negra,

calendari on les festes s'embullaven,

meva... Si et deia meva, la florida

d'oratges als cabells, la primfilada

possessió del temps, son No-te'n vagis,

l'ànima m'esclafia en mamballetes!

Autor: Jaume Vidal Alcover
Obra: Temps era temps , 2009
Pàgines: 58-60

Jo campava a lloure, amb plena llibertat, tret de les hores que em feien anar a l'hospital. Anava a sa Bassa i veia les formacions de soldats, allà tots en taringues i fileres abans d'anar a la línia de foc. Un dia hi vaig veure En Serrano, un carrabiner amic que guardava les costes del Mal Pas: li agradava agafar crancs peluts i m'ensenyava a fumar amb tabac de contraban. El comandant Esquivias, que va manar les operacions de campanya als primers dies, era oncle dels meus cosins. Tenia fama de dur i li menaven por. També en menaven a d'altres, per això: a un tal Orbaneja que corria per allà i era metge militar i al famós comte Rossi. En Rossi s'havia instal·lat a ca l'administrador de Correus, un sant baró que nomia Xavier i li deien don Claviel; parlava un mallorquí aforesterat i un dia va venir a ca nostra consternadíssim perquè En Rossi li havia dit burro. «Però i això com ha estat?», li deia el meu pare. «Què vols que te digui, Pep?», responia ell. «Jo baixava s'escala i ell berenava com sempre dins sa casa. Li he dit bon dia i ell m'ha dit burro.» Cas aclarit, va resultar que aquell individu demanava mantega. Però el trastorn no l'hi va treure ningú, al pobre don Claviel! Val a dir que d'En Rossi, se'n contaven, i han estat veres, de molt més cruels que aquestes.

El primer dia que va arribar a Manacor tothom l'esperava com al Messies. Va sortir a un balcó i va dir unes frases en italià, i tothom: «Què ha dit? Què ha dit?» Fins que un franciscà que li feia de torsimany ho va explicar: «Diu que es qui tenguin feines que se posin a fer-les, i es qui no en tenguin que se'n vagin an es frente». Tothom va escampar. A Manacor va organitzar un grup de joves -quasi tots ben plantats i de casa bona- que es deien el Batallón de la Muerte i duien brodada en blanc a la camisa blava, damunt o davall les fletxes o a l'altre costat, no ho sé, una calavera amb els dos ossos en creu com les dels país d'alta tensió. Aquests degueren fer mal, no ho sé: els professionals de la Història ho aclariran. Una vegada, això sí, la meva mare va renyar amb molta duresa uns que es vantaven d'haver-ne morts no sé quants pel camí de Son Coletes.

Son Coletes era el lloc dels afusellaments. Una vegada hi vaig anar, amb la colla d'al·lotells que corrien pel poble, presa tots 'aquella curiositat infantil que no coneix barrera ni escrúpol o és com una mostra de rara crueltat. Afusellaven unes dones, unes milicianes, que abans havien exhibit a sa Bassa. Vaig poder contradir ma mare un dia que ella, tota cristiana, assegurava que aquells pobres republicans anaven enganyats i que, a l'encarar-se amb la mort, els revenien els bons ensenyaments i es morien cridant Viva Cristo rey! El desbarat em semblava tan gros, que no vaig poder estar-me de dir que no era ver i que jo ho havia vist. Per tota contesta vaig rebre una bona clatellada.

El meu pare feia la vida de sempre, només que no tenia mica de feina. Anava al Club -el Club Automovilista, a sa Bassa- i des d'allà, amb els seus contertulis de sempre, observava, ben neutral, els esdeveniments. Veia com els caps militars de les operacions eren rellevats, un rere l'altre, per ineptes i porucs. (La majoria, si no tots, varen anar a una presó militar, a un castell que en diuen, encara que no ho sigui.) Tot i tanta inèpcia, el fet és que els republicans no hi varen fer gaire estada, per aquelles terres. Quan va arribar l'últim comandant de Ciutat, es volia informar bé de la situació abans d'anar a la línia de foc. Li varen assegurar que reembarcaven. Se'n va convèncer, finalment, i va prendre sense presses el camí del Port. Quan va poder comprovar que realment les tropes del capità Bayo reembarcaven i se n'anaven de l'illa, va plantar una bandera espanyola a qualsevol turó i va dir: «¡Manacor para España!» En tornar a Ciutat el feren general i posaren el seu nom a una plaça.

Autor: Antoni-Lluc Ferrer Morro
Obra: Adéu, turons, adéu , 1982
Pàgina: 209

—¿Els bons eren els qui van guanyar o els qui van perdre la guerra?

—Mmm... Tot depèn de com t'ho miris. Per començar a Fontsanta ens enredaven i ens feien creure qualsevol bestiesa. Allò que els rojos es passejaven amb un punyalet a la boca i una atxa encesa per cremar les esglésies són fantasies de capellans.

—I dels falangistes, què en penses?

—Hi ha de tot però abunden els aprofitats. A Binialutx n'hi ha un xinxer que han acabat malament. O s'han tirat dins un pou o s'han penjat d'un garrofer. Saps que en feren, de desastres!

—I els qui encara viuen?

—La gent els ha de fer cas perquè són els qui comanden. Per exemple, el secretari de l'ajuntament n'és un, però com que, si et cal un paper, l'has d'anar a veure per força perquè té la paella pel mànec... Ara, aquí no és com a d'altres pobles, on els falangistes encara s'hi passegen d'uniforme. Aquí van com a mig espantats i tenen por de la revenja.

—I d'en Franco, què en penses, Sebastià?

—Que és un militar que va guanyar una guerra civil. I una guerra civil no és altra cosa que una baralla entre germans. Com en una família, n'hi havia de bons i de dolents a cada banda. A Binialutx, segons he sentit a contar, els partits polítics tenien cadascun el seu cafè i s'hi podien reunir per a conversar. Que n'has vist cap, tu, de partit?

—El professor de Formacio de l'Esperit Nacional pretén que ens van dur la ruïna d'Espanya i després la guerra.

—Albert, si vols un consell, deixa'ls que cantin. Com els capellans, els falangistes han de defensar la seva tallada. Ara, arribarà un dia que es podrà destapar el merder i veuràs com les coses no són tan senzilles com ens voldrien fer creure.

—I tu què més em recomanes?

—Que facis el cap viu i no parlis de política si no és amb gent segura.

Autor: Antoni-Lluc Ferrer Morro
Obra: Dies d'ira a l'illa , 1978
Pàgines: 133-134

—Saps per què es va tirar al safareig l'amo en Porreta?

—Perquè estava malalt?

—Pots pensar! Perquè el que havia fet durant la guerra no el deixava dormir.

—I què havia fet?

—S'havia apuntat amb els falangistes i donava oli de ricí als rojos.

—Però els rojos eren els qui volien matar els capellans i les monges!

—Això no ho vaig sentir a dir. L'oncle en Biel i un home que va venir deien que a l'amo del cafè de la font l'havien mort per una qüestió de diners.

—Una història de diners?

—Sí, n'havia deixats a l'amo en Porreta i en lloc de tornar-los es va estimar més matar-lo.

—Però i com ho saps, tot això?

—Jo era a l'excusat i l'oncle i l'home es van posar a parlar-ne sota la porxada. Vaig procurar no fer gens de renou i no vaig sortir fins que se n'hagueren anat.

—I si tot això fossin mentides? Si l'home li volia mal, a l'amo en Porreta?

—No ho creguessis! També deien que hi havia hagut altres falangistes que havien acabat malament. Qui no es tirava dins un pou es penjava a un garrofer.

—Vols dir que se suïcidaven per remordiments?

—Sí, perquè quan veien els desastres que havien fet, els fugien les ganes de viure.

—I el teu oncle en coneix més?

—Suposo que sí, però jo no li ho puc demanar. Ell es pensa que no ho sé i davant un nen no en parlaria mai.

—Però al campament no ens parlaren mai d'aquestes coses.

—Doncs no en parlis amb ningú, no fos que et fessin beure oli de ricí. Mira, aquí n'hi ha. Ja et pots posar a recollir la molsa.

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Obra: Cròniques de la molt anomenda ciutat de Montcarrà , 1994
Pàgines: 33-34

El batlle va decidir, en sessió plenària, posar semàfors a la plaça major i llevar el cossiol florit de guàrdia urbà per evitar els accidents. la plaça major, abans plaça de l'agrícola, després plaça de la república i ara plaça del cabdill, era rectangular, petita, a cada angle partien carrers i dels costats llargs n'arribava un per banda, irregularment; tots carrers estrets, sense voreres. Quan just al mig de la plaça s'hi va posar la talaia per al municipal que regularia el tràfic, els montcarraners rigueren, en feren cançons i carusses al guàrdia que s'escarrassava amb el siurell quan la gent travessava precisament per allà on no podia. Al municipal li posaren de malnom s'arbitre, i la talaia fou, d'aleshores ençà, el cossiol que cada matí es despertava ple de pixum, ampolles trencades i altres estris, i no hi valgueren claus de pany ni prohibicions estrictes d'acostar-s'hi: els montcarrencs motoritzats que a la nit tornaven ebris i excitats de les Costas de Levante i de la Costa de los Pinos (abans S'estany d'en Mas i Es Ribell), s'enfilaven i vomitaven, i alguns més ardits i envalentonats per l'èxit de la nit amb les il·lustres dames de pell suau i colrada, hi feien feines majors i més d'una vegada el municipal s'hi trobà petits objectes plastificats d'un empastifament sospitós.  Amb això, la plana major de l'ajuntament es va posar d'acord: per evitar tals endemeses i perquè Montcarrà ja havia deixat de ser un poble i era una ciutat, posaren "llums". I la gent ara havia d'esperar minuts i minuts per travessar un carrer de tres metres d'ample en previsió que no vengués cap cotxe, cap camió, cap Dodge d'Art que els podria atropellar, precisament allà on la visió dels carrers era admirablement nítida i sense cap entrebanc. Però els llums vetllaven per la seguretat del poble, i encara hi deuen ser si no els han llevats.

Autor: Tomeu Matamalas i Grimalt
Obra: Bel canto , 1986
Pàgines: 58-59

La gent es moria de qualsevol cosa, però la tisi, coneguda com la "calentura lenta", causava estralls. El nombre de persones censades a Mallorca era de dues-centes nou mil seixanta-quatre, i el nombre de manacorins censats a finals de 1860, entre la vila i fora vila, era de 12.590.

«La vida al Manacor d'aquella segona meitat del segle XIX era lànguida, callada i pietosa, sense més horitzó que el de la seva breu geografia», escrivia mossèn Antoni Mascaró als seus diaris. «Gairebé tot era quietud i no existia altra ambició que no fos la terra. S'anava a Palma dues o tres vegades en la vida, es guardava blat fins que brostava el de la collita de l'any següent i els dols duraven cinc anys. Les quaresmes eren inacabables i els còmics, amb els seus somriures i els seus diàlegs llibertins, arribaven una vegada a l'any. En tot el poble hi havia un piano i als cafès es comentaven les seves característiques. Les dones es casaven als catorze anys i tenien un caramull de fills dels quals una part es morien els primers dies, una altra part anava al camp i algun d'ells als convents. Es parlava de Cuba i Filipines com de terres meravelloses, quasi de faula, i cada manacorí, en el fons, era tradicionalista, familiar i religiós.»

Pel que contava Antoni Mascaró en els seus llibrets, els tres amics havien anat a l'escola primària de ca les Monges Terciàries, situada a Sa Bassa, de Manacor, que era alhora una escola i un lloc on cuidaven malalts. Més tard, assistiren al Colegio de Segunda Enseñanza, que el mossèn situava al Convent. Després, Miquel Font i ell havien obtingut el títol de batxillers al Colegio Ramón Llull, que no s'especificava on estava emplaçat. En canvi Bartomeu Massanet havia fet el batxillerat —o quelcom equivalent- a Ciutat, on també hi havia obtingut el títol de Mestre d'Ensenyament Elemental.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Obra: La vida perdurable , 1992
Pàgines: 9-10

Quan jo arrossegava els peus per Manacor, que és el meu poble, m'agradava pensar que els homes atrafegats que em venien a l'encontre i em saludaven amb veu de pressa em tenien una mica de llàstima. Jo era una persona que, pobret, amb tantes qualitats notables, ocupava una bona part del seu temps badocant com un adolescent indecís.

Dir que Manacor és el meu poble podria haver-me induït a posteriors reflexions perfectament legítimes. A mi, de totes maneres, el que ja no m'ocorre és passar el dia formulant preguntes enormes per dedicar nits en blanc a contestar-les. I la importància del lloc de residència és una d'aquelles qüestions que, finalment, embafen.

La majoria dels homes del meu poble solen reaccionar de ben diverses maneres quan se'ls demana què en troben, de viure en una petita ciutat del llevant de Mallorca, que té quasi trenta-cinc mil ànimes i que basa la seva subsistència en el turisme i l'especulació immobiliària. Alguns dels meus amics d'infantesa i primera Joventut, per exemple, es reserven l'opinió perquè, sospit, no se n'han format cap que puguin recordar encara ara. Altres es desesperen quan guaiten amb una fua pel món i tracen plans inaudits i insòlits per fer fortunes fabuloses a l'altra banda de la mar. La majoria divideixen els seus gustos de manera que el poble els en pugui donar satisfacció i, així, els que es passarien la vida als teatres, a les sales d'exposicions i a les platges nudistes poden quedar ben confortats, amb l'abundància — mai excessiva — de totes tres coses. Els que prefereixen l'honesta i feixuga càrrega d'anar posseïts pel gust per les barres del bars, els venedors de haixix i les dones de la vida tampoc no tenen motius raonables de queixa. Tampoc no falten els que s'han reclòs còmodament en la plàcida vida familiar, en la televisió i en la lectura dels clàssics antics i moderns i passegen una estona els diumenges horabaixa per Sa Bassa — la nostra plaça principal — i s'asseuen, a l'estiu, a les terrasses de Porto Cristo per prendre bíters i taronjades. N'hi ha, fins i tot, que s'enamoren de dones pèrfides o homes turmentosos, que van molt a Palma, on coneixen bars de sapastres i persones interessantíssimes. També tenc coneguts que procuren, una mica d'esma, combinar totes aquestes actituds i, d'aquesta manera, és molt possible trobar-te'ls tant a les deu del matí prenent un cafè envoltats de fusters i lampistes, com a les quatre de la matinada donant corda pacientment a un alcohòlic comunicatiu i messiànic.