Entorn de l'església

El saig i els municipals organitzaren la comitiva cap a l'església...

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Obra: Cròniques de la molt anomenda ciutat de Montcarrà , 1994
Pàgines: 184-185

El saig i els municipals organitzaren la comitiva cap a l'església i els seus crits s'unien al cant celestial dels escolans, als esgarrifaments de les ploraneres, a la marxa fúnebre que el regiment no havia deixat de sonar, a les campanes; la gent callava, l'espectacle era massa impressionant per no posar-hi els cinc sentits. Ja el comentarien durant tot l'any, que de coses n'hi havia per parlar i per omplir vetllades i mes vetllades.

Els carrers que anaven a l'església pareixien una riuada de gent, de banderes negres, tothom acompanyava els dos baguls, i del portal de la casa fins al portal de la parròquia tot era gent, llum i silenci, silenci trencat, molt trencat, per les campanes grans del campanar més alt de tota l'illa. Davant de la processó hi anava el batlle amb els dos macers, després venia la banda del regiment —trencant també el silenci— tocant tambors que silenciaven els instruments de vent, i se sentia gong de campana i retrunyir de tambor, compassadament, l'un després de l'altre, sense descans. El bisbe i el capità general, endiumenjats, caminaven sota pal·li, que sostenien quatre soldats; després l'escolania, ara muda i entristida, amb l'escolà major que tirava encens a betzef. La gent s'havia barallat per dur els dos baguls, però a la fi havien guanyat els regidors de l'ajuntament. Al seu voltant, intentaven tocar la fusta per darrera vegada, fanatitzats, i els municipals havien fet més d'un blaverol per impedir que es trencàs l'ordre de la processó. Fills, parents d'enfora i de prop, amics corals i enemics, seguien en Bernat i na Margalida, i a la porta de l'església els esperava don Josep, el rector, i la lluminària dels salomons esclatà al mateix temps que l'orgue, i els ulls i l'oïda quedaren encensats una bona estona. L'escolà gran no va ser a temps a tancar la porta i la torrentada de gent s'agombolava com podia entre els bancs, les capelles laterals, els passadissos. S'enfilaven a les columnes per veure millor la cerimònia, es posaven drets damunt els bancs i els pares posaven els fills a bescoll perquè recordassin sempre que qui ha duit bona vida i ha mort dignament, com en Bernat i na Margalida, té sempre un gran funeral i un ofici de primera.