Cementiri

Al cap de mitja hora, amb les mans greixoses

Autor: Josep Piera i Rubio
Obra: El cingle verd , 1982

Al cap de mitja hora, amb les mans greixoses, les camises suades i els ulls lluents, hem reprès la marxa. Cap a Deià. El dia, com les nostres mirades, d'un nítid transparent, amb contrastos emotius. Talment una miniatura grega, Deià, un Delfos casolà arran de mar, més íntim que majestuós, entre coloms i gavines, oliverars a màrgens, «vall marjada» com A. Terrón tradueix de Robert Graves:

La mar calmada més enllà de la vall marjada

sense horitzó fàcilment s'estenia.

Esplendors ja desfetes, l'amic ens contava quan poetes i plàstics anglosaxons la feren —Deià— el centre del món llur, 1'òmfal propi, refugi als mariners. Ell ens parlava del xaloc, que mata d'ofec, enduent-se a l'infern les ànimes malaltes i els cossos vells. «El xaloc amb el seu gust de forn», com escriu Terrón-Graves.

Dinem a Can Jaume. S'ho val. Cuina del país. Bon tracte. El restaurant, a vora carretera mateix. La façana grisenca, de pedra, com la de totes les cases. Escales amunt. Ple de gent. Al fons, compartint una taula llarga, comunal, amb d'altra gent ganosa, hem demanat menú: arròs brut, molt millor que l'anterior tastat a s'Arenal. Aquest arròs du pèsols, esclata-sangs, magre i pollastre; a un valencià, sempre li recordarà un arròs d'hivern. De segon plat, uns tords amb col. I vi de la terra.

A les cinc, hora anglesa, ens acostem a Cal Robert Graves. De passeig, per vora carretera, com el jovent d'abans feia els diumenges. La casa dels Graves és un xalet grisenc entre oliveres. Bancals margenats, geranis i gats. Silenci. I més gats. Una dama, d'una seixantena d'anys, fràgil, de bon veure i tracte. Per una cuina pagesa passem al salonet, prop de la llar. Un espai confortable, verd-i-mar a les finestres, plats de terrissa mallorquina a les parets, una taula de fusta i, sobre un cadirot de bova, davant el foc, l'estàtua decrèpita del geni. L'heroi de la dea blanca, ara amb les cames cobertes per una manta escocesa. El savi anirvanat. L'esperit lluny. El cos fent-se ja absència. Talment l'efígie del Claudi, ja decadent, a les acaballes, com fa poc per televisió ens en donaren una versió. Amb idèntica majestuositat grotesca. La imatge final de la glòria. Els cabells llargs de cendra i gel, finíssims, escassos. Un perfil només. Una vida esgotant-se. Vuitanta anys i escaig. Molta vida darrere.

Deià agonitza. Robert Graves se'n va. I l'illa serà engolida. Només un gest del poeta: la mà, ossuda i mística, amb dits de músic, desplaçant-se devers l'amic, William Martin.

El crepuscle, més tard, ja al casino. Pels vidres, retallada la visió, boirosa d'alenades, els cingles de Deià, rogencs, encesos, mes pròxims que els meus, drovadors d'esperances. L'ambient, tebi pels bafs humans, per l'estufa de llenya, pels crits silents de la clientela. Atmosfera d'hivern,

A punt de tornada el pleniluni s'anunciava. Instant amb llum d'auguri. Clavill.