Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Casino de Manresa és un edifici modernista obra d'Ignasi Oms i Ponsa i, actualment, alberga la Biblioteca Comarcal. Era conegut com "el casino dels senyors", pel fet de ser el centre de reunió de la burgesia manresana de l'època i, de fet, allà es va decidir bona part de l'activitat política i econòmica de Manresa al llarg del segle XX. De fet, Joaquim Amat-Piniella va publicar una novel·la el 1956 justament amb el títol d' El casino dels senyors, per a la redacció de la qual s'inspirà en el casino i el grup social que el freqüentava. Aquesta novel·la va provocar la ira de certes personalitats manresanes, que s'hi van sentir al·ludides. És pel ressò que va tenir aquesta novel·la que en reproduïm, a continuació, un fragment ben representatiu. Els altres dos textos, firmats per Josep Maria Espinàs i Vicenç Prat, són també reflexions, en un to més assagístic que el d'Amat-Piniella, sobre el paper que jugava el casino dins la societat manresana. Tots tres textos poden ser llegits del Passeig estant.
Entre els llocs d'esbargiment, el Casino té característiques pròpies. El Casino de Manresa és un edifici sorprenent, d'uns setanta metres de façana en el passeig, que sembla excessiu per a la ciutat. Entrar-hi i sentir-s'hi sol és tot u. L'hem recorregut sense trobar-hi ningú-ni a la porta, ni al jardí, ni als grans salons -, però admirant-ne les dimensions. En una segona expedició hem tingut més èxit, car dues sales de l'edifici estan ocupades per un cafè, billars i taules. Reservat per als socis, el "Casino dels senyors" perpetua una vida de pols lent, com esbalaït pel volum de les pedres. Els quatre balls típics anuals n'asseguren la respiració social, i el tenis li dóna una nota de joventut. Ens parlen del problema de les quotes, que eren de deu pessetes mensuals el 1936 i que avui es limiten a vint-i-cinc. Un hom no s'explicaria, considerant tots els problemes amb què topa aquesta Societat, per què Manresa va bastir un edifici tan ambiciós - un dels millors de Catalunya -, si no sabés que en altres temps el joc li va donar una vida pública, una animació i un atractiu que amb el joc desaparegué.
En obrir una de les finestres de la saleta, on tantes hores havia passat en la contemplació de les partides d'escacs o fent de badoc de les manilles aferrissades, se m'aparegué el jardí, com una gran catifa sota els meus ulls. D'arbres, feia temps que no en veia, i em van semblar meravellosament bells, en llur infinita gamma de verds. Al centre, la pista cimentada, de tenis, continuava essent una bestiesa més de les moltes que demostra el snobisme humà. Sempre ho havia cregut així, Que era pura ximpleria eliminar passeigs i arbres i arbusts i parterres florejats, posant-hi a canvi una pista grisa, voltada de filat com una gàbia, únicament perquè uns quants nois i noies de casa bona poguessin lluir els vestits blancs, mentre tornaven pilotetes blanques amb llurs flamants raquetes originàriament angleses. Venint d'un món on cap vanitat no compta, encara em va semblar més grotesc, tot allò. No hi havia dubte, però, que en un Casino com cal, on els socis van a fer el senyor, els fills dels socis no podien ignorar que això del tenis es porta molt als balnearis i casinos d'arreu del món. Amb l'avantatge que a la ciutat la presumpció sortia a més bon preu. No em toca pas a mi millorar les coses; a més, comprenc ara millor que mai que la vanitat és un dels motors que fan anar endavant el carro de la humanitat.
A un nivell més elevat, justament elevat, destaca la terrassa del Casino, d'aquest bell casino que la gent sens dubte per ganes de motejar en diu Casino dels Senyors. Aquesta hora és el punt dolç, d'aquella casa. Ben repapat, un hom té la sensació real d'una superioritat afalagadora, i pot lliurar-se, si l'afany d'alternar no li abelleix, a pensaments lleugers mentre esmicoteja un sucre o tira boletes de paper a l'asfalt. De tant en tant saluda expressivament un peató vagament íntim. A baix, no pareu de veure la gent que murmura i retalla la levita dels seus amb una benevolència i una mala intenció proporcionades. Els enamorats no saben què dir-se i mentre ell no té més remei que fer-se cirar les sabates, ella esquinça acompassadament el vano.
Les dones tenen els ulls una mica cansats i es fan cobejables. Els homes diuen per a fer una cosa o altra, mal dels governants. Aneu passant el rosari de la tafaneria a través dels vianants que s'arrosseguen avall amb una indiferent expectació. Uns infants cofois del seu trajo grotesc, pregonen escandalosament una oculta tragèdia.
Altres indrets de Manresa: