Veia de sobte, estesa als meus peus, la immensa àrea del Circ romà, la qual, passats vint segles, havia de veure's ocupada per carrers i places d'una ciutat nova. Des del lloc en què em trobava veia el Circ en tota la seva longitud, fins a l'extrem occidental del Palau d'August i en tota la seva amplària. Veia la "cavea" o graderies on bullia una gentada frenètica i impacient que aixecava un tumult indescriptible de veus eixordadores. Veia el "visorium", tot ocupat per distingides donzelles i matrones abillades de riques gales. Veia l'"opidum", o sigui les muralles que voltaven el Circ. Veia les quatre torres que s'aixecaven al llarg del llenç meridional de la muralla. Veia les quatre portes de Circ: la "Porta Ostia", la "Porta Pompae", la "Libitinaria" i la "Triumphalis" per la qual sortia el vencedor dels jocs. Veia l'immens mur, perforat per quatre finestrals, del Palau d'August formant un deis quatre costats del Circ. Veia els "pulvinaria" o espaioses llotges d'honor destinades a les autoritats imperials. Veia, al mateix lloc on em trobava, les "carceres" o cavallerisses on els aurigues, ocupant llurs carros tirats per fogosos cavalls, esperaven el senyal de sortida. Veia damunt les "carceres" la tribuna reservada al magistrat que presidia aquell dia els jocs, el qual estava prop meu, de peu, vestit amb una túnica escarlatada i, al damunt, una ampla i brodada toga de Tir, a la mà dreta un ceptre d'ivori rematat per una àguila amb les ales desplegades, i al cap una corona d'or de fulles de llorer.
El que em va cridar, sobretot, l'atenció foren els aurigues i els cavalls. Aquests portaven un ram al cap; la cua, aixecada per un nus enorme; la pitrera, ornada de multitud de medallons i amulets; les crineres, sembrades de perles; i el coll, cenyit d'una collera flexible i d'una cinta del color de la "factio", això és, de l'associació o grup al qual pertanyia. Els aurigues estaven ja a punt, drets i rígids, en les plataformes de llurs quadrigues, voltats de sol·lícits servents, l'elm calat al cap, la xurriaca a la mà, benes protectores enroscades en cuixes i cames; les regnes, entortolligades al cos, i vestits de diferents colors. Vaig informar-me per les converses de la gent que l'auriga favorit del públic era Eutiques, un esclau manumitit. Els grans i repetits triomfs que havia obtingut al Circ de Tarragona li havien atorgat una gran fama i una grossa fortuna.
Vaig veure de sobte el president dels jocs avançar-se en la seva tribuna unes passes fins a la barana de la seva llotja. La cridòria minvà a l'instant i tots els ulls es clavaren en aquest personatge. Les quadrigues estaven ja a punt de partir i llançar-se a l'arena. El president aixecà el braç i deixà caure a l'estadi un mocador blanc. Era l'esperat senyal de partida. Com les ones de la mar emborrascada que després d'una pausa breu de quietud tornen a encrespar-se amb renovada fúria, d'igual manera l'excitació d'aquella massa humana esclatà, després d'uns moments de calma i expectació, en un tumult indescriptible de veus eixordadores en veure rodar els carros i galopar els cavalls entre imponents remolins de polseguera. Eutiques desaparegué de la meva vista enmig d'aquella nuvolada i vaig haver d'esperar que les quadrigues donessin el tomb sencer a la pista i vinguessin en direcció al lloc que jo ocupava perquè pogués distingir-lo entre els seus competidors. Vaig veure com saltava del llom d'un cavall al de l'altre de la seva quadriga amb increïble agilitat; unes vegades anava agenollat, d'altres vegades executava un simulacre de combat i admirava i entusiasmava el públic amb tota mena d'acrobàcies.