Vaig néixer a la casa número 8 del carrer de Ciutadans; un carrer que comença amb el rostre d'un dimoni esculpit a la cantonada de la plaça del Vi i s'acaba, prop de la plaça de l'Oli, amb una làpida que promet dos-cents cinquanta dies d'indulgència per cada parenostre que es resi a una imatge de sant Antoni. El carrer, doncs, com una làmina catequètica, em va mostrar des de petit tot un itinerari místic: del pecat a la penitència, dels terrors de l'infern a la glòria del cel. Hi havia, però, quelcom que contradeia la doctrina ortodoxa, perquè el diable de pedra era alegre i rialler, mentre que el sant barroc, voltat de marbres blancs, tenia un aspecte trist i funerari. El balcó de casa era un mirador privilegiat sobre el carrer. La vivacitat insondable d'aquell espectacle urbà va alimentar les curiositats de la meva infantesa. Des d'aquella alçada m'embadalia amb les processons, els enterraments, les comitives cíviques, les desfilades militars, les passades de la banda del Regiment, la cercavila dels gegants i els capgrossos, les anades i vingudes dels cotxes i dels vianants que circulaven amunt i avall d'un cap a l'altre del dia, de la setmana, de l'any. Em fascinava, sobretot, el moviment quotidià del carrer, amb la gent que hi habitava i les botigues que hi obrien les portes.