Una tarda d'estiu, en aquella hora crepuscular en què l'horitzó d'aram derritit sembla vibrar a la gran xiscladissa d'orenetes, va compareixe'm al jardí l'Enric Granados, amb els ulls brillants de febre –de febre creadora.
"Voldria –va dir-me de bones a primeres- que m'escrigués el llibre per una òpera; un drama líric... com diré! de pocs personatges, casi sense acció; un idil·li... un duo... tot passió, tot naturalesa!..."
No sé perquè tot escoltant-lo va acudir-me a la memòria una llegenda bretona que havia llegit feia molts anys, i tal com vaig recordar-la, vaig contar-li.
"Això és lo que volia!, va respondre'm entusiasmat. Ja veig fet el llibre."
I tal com vaig esbossar-li aquella tarda, vaig escriure-li al sendemà.
Heus-aquí la història d'aquesta obra, que ni és poema, ni és drama, ni és original, ni és còpia, i que si algun mèrit té és l'haver servit de pretext a n'en Granados per escriure una de ses pàgines musicals més inspirades.