Una de les acusacions per les quals condemnaren Eduard Banyuls -segons la gent- va ser perquè, mentre era alcalde, la FAI va assassinar Francesc Miret, un capellà camil. Aquesta tràgica història -la desaparició violenta de dos joves idealistes de bàndols contraris, cadascú víctima de l'altre i ambdós innocents- l'he sentida contar a casa més d'una vegada. El que no sabia jo, de xiquet, és qui era aquell pobre frare camil. Ho he sabut anys més tard, en descobrir que, darrere de la figura boirosa d'aquell «fraret de la Creu Roja» assassinat per la FAI, hi havia un jove poeta romàntic de subtil calidesa lírica i un personatge entranyable: Francesc M. Miret. La història del pare Miret, a penes dibuixada amb unes pinzellades, és la següent: va nàixer a Beniopa el 1901, i hi va morir el 1936. Fill de família humil, en destacar als estudis, va ser enviat de capellà a Vic. Es va ordenar sacerdot a Madrid, però va tornar aviat a Vic a exercir de mestre de novicis. L'esperit religiós i els dons lírics el van dur a l'admiració profunda per Verdaguer i per Llorente, els seus dos mestres de la Renaixença, i a convertir-se en «el darrer poeta romàntic de vida i d'obra», com m'agrada definir-lo. Això, com a poeta valencià. Com a personatge diré que el tinc per la representació humana més pròxima del que significa una víctima de la guerra. Vull dir, una víctima del que té de brutal una guerra. De fet, si mai escric una biografia de Francesc Miret, la titularé L'innocent. Deien que el mataren d'un tret de pistola a la carretera de València, i que un xavalet que passà poc després amb una bicicleta n'identificà el cadàver tirat en una séquia, abans que s'encarregaren de fer-lo desaparéixer.