Un quart amunt, sobre uns conreus i sota un serradell emboscat de pins, s’allarga l’estany, d’uns sis-cents passos de llarg i d’uns dos-cents d’ample. Dintre, s’hi veuen grossos pins, amb branques i sense. No és de molta fondària; hi abunden los barbs. Un pagès me diu que en pocs anys s’és abaixat de deu palms. [...]
Diuen que aqueix estany alguna hora no hi era i que en son lloc s’aixecava un poble. [...] En un altre temps, diu que els pastors de les Escaldes que pasturaven el bestiar en sa vora i els llenyataires d’Encamp que exsecallaven els pins que l’ombregen per la banda de sol ixent en dies de tempesta sentien al fons de les onades una veu fonda que deia: «Feu caritat als pobres de Jesucrist».