Un germà de la meva mare, l'oncle Remigi, llogava a la muntanya de l'Oliva un mas per passar-hi l'estiu. En aquell moment s'estilava poc la platja, i els aires dels pujols de Tarragona, amb bones mates de bosc, eren absolutament recomanables. Des del mas, amb tota la brivallada estiuenca, fèiem glorioses excursions pel terme. El berenar més tradicional era anar fins al Pont del Diable, aquest és el nom popular de l'aqüeducte romà, per on era, encara, permès de passejar-s'hi. Les pedres romanes, lloc idoni per als berenars, se'ns feien familiars i menys venerables. La tieta vetllava per la nostra alimentació i ens oferia esplèndids berenars. Era l'edat en què el berenar és encara un àpat imprescindible, necessari. Al Pont del Diable no hi he tornat mai més. L'he vist de lluny tan sols. Imagino que ja no tindria el mateix sentit aquell espai, objecte de jocs d'infants. A vegades, però, somnio l'indret. Trobo el pont molt ben posat, entre dos turons, daurada la pedra. M'agradaria reposar-hi, posseïdor d'aquell encant. Berenar-hi de nou. Hi prendria raïm, moscatell de Vinyols. Seria l'únic fruit que lligaria amb l'escenografia de l'espai. A l'esclatar, a la boca, el raïm de Vinyols té una dolçor mesurada. No embafa, com el moscatell de València, massa assolellat. Tampoc aquestes pedres, ben posades, no enfarfeguen el conjunt del paisatge. Esforç de tants homes traginant pedra del Mèdol, neguit d'arquitectes i satisfacció de senyors romans.