Últimament, rendit i demacrat per vetlles i dejunis, amb un esforç titànic muntà a les golfes de la gran volta, i a la runa que emplenava els espais de les arcades començà a cavar una fossa. La ponentada seguia llepant amb la seva llengua folla la grandiosa església; regolfades vertiginoses aixecaven pols i vilorda que cegaven el campaner; els esperons dels contraforts, tallant la massa fluida, la desviaven, la dividien, bo i arrencant-li xiulets i udols de monstre prehistòric.
El refrec metàl·lic de l'ampla fulla del càvec amb la runa de la volta restava ofegat pel traüt eixordador de l'ardida lluita.
I el campaner enfondia el clot amb tota la pressa que li permetien els seus muscles lassats i fluixos. [...]
Sortí de les golfes, i per la teulada de l'absis, sempre amb el sac a coll, començà a passejar-se sense vera intenció de res. Sols una vaga idea que l'aigua ho purifica tot, que el sac es rentava, que potser la ferum empudegant se n'aniria, que els ruixats refrescarien el seu front cremós i emboirat, li daven conhort
Josafat rigué al mig de la nit plorosa.
Per la pendent de les teules molles feia de mal caminar; els peus li relliscaven i el sac, que, xopat, pesava més, l'empenyia avall, com si en el cadàver es despertés una voluntat misteriosa.
El campaner seguí aquell impuls fins al caire del precipici. Sota seu s'endinsava en la foscor l'esperó de l'adjuva. Encara era albiradora la taca negra de molsa i líquens arrelats en el junt de la coronisa, on finia la corba i començava la plomada altíssima i perfecta. Josafat i el seu bagatge reposaven en el gruix de l'ample mur i anaven amarant-se.[...]
El sac, esllanguit per tanta brega, fluixos els lligams i retingut per un espasme dels dits de Josafat, va buidar-se. Les robes de la bagassa voleiaren com ocells de nit, bategant contra els carreus, i el cos fou engolit pel negre espai.
Un sotrac mat, de cosa tova, que no rebot ni vibra, marcà el terme d'aquella furient davallada.
Amagat entre escardots i ortigues, deforme, contorsionat, infecte, restà el cadàver de Fineta. I l'aigua que gitava la gàrgola quimèrica caigué com baptisme purificador sobre la seva nuesa.