Tornant a Boí, seguim altra vegada la carretera que puja al costat de la Noguera de Tor. La vall es fa definitivament sorruda, angoixosa, solitària. Ja no trobarem cap poble.
Aquí dalt, en un punt molt estret hi ha Caldes de Boí. Les fonts d'aquestes caldes, d'antiga fama, han passat una època de decadència. En aquest segle l'home s'ha après la lliçó de la comoditat, i per a pujar fins aquí es necessita la paciència i la tossuderia de l'ós del Pirineu. D'altra banda, el balneari havia quedat una mica desmantellat i trist, en el seu aïllament la muntanya li queia damunt.
Ara això ha canviat. Ara s'hi pot arribar amb automòbil –ha de ser un automòbil que resisteixi una mica, que tingui també la paciència i la tossuderia de l'ós– i al capdamunt es troba un balneari nou, un edifici enorme i alegre, realitzat amb un gust molt afinat i ple d'això que en diem luxe. En el punt més agressiu de la Ribagorça, Caldes de Boí s'ha convertit en un refugi còmode. A l'aire lliure s'ha instal·lat una piscina d'aigua termal. L'hotel és una de les peces més considerables i ambicioses del nostre país. Un té la impressió que l'arriscada aventura de ressuscitar aquest racó de món té l'èxit assegurat.