Tocant a la plaça de la Quartera hi ha un casal notable, can Sabater. Hi anem perquè és la Casa Museu Llorenç Villalonga.
Escriptor i psiquiatre, Llorenç Villalonga va néixer i va morir a Palma, però va anar a viure a Binissalem durant la guerra civil, quan Palma era bombardejada. A Binissalem, la seva dona tenia aquest casal esplèndid, espaiós, ara convertit en museu però mínimament modificat. L'entrada ja fa molt d'efecte. De seguida ens veu una noia, i ens pregunta si volem que ens acompanyi per fer la visita. Amb molt de gust. L'exposició m'interessarà, és clar, però el que em fa impressió és la casa, que demostra la categoria social i econòmica dels seus propietaris. El museu és l'oportunitat de veure una gran casa mallorquina per dins. Dues grans estances a banda i banda del vestíbul, una escala que puja a la planta noble.
Mentre hi pugem, pregunto a la noia, jove, culta, molt amable, quin és el seu nom. Catalina. Catalina Sureda. Acabo comprenent que és la directora gerent del museu, encara que durant molta estona ho hagi discretament amagat. Aquesta casa, on Villalonga també hi passava els estius, va ser comprada pel Consell de Mallorca el 1996 -setze anys després de la mort de l'escriptor- i es va inaugurar com a museu ara fa cinc anys.
Es conserva la cuina original, el pati convertit en jardí, les llars de foc, l'enrajolat, les bigues, les portes, i les dependències pròpies d'una família mallorquina distingida en el segle XVIII, que tenia cellers, estables, forns... i capella. És una curiosa -encara que fos habitual en aquests casals dels senyors- capella que s'amaga darrera d'unes portes que semblen d'armari. Catalina Sureda obre els dos batents i sembla que, com en un joc de mans, ens traslladem a una altra època.
El museu acull fotografies de Villalonga, cartes, manuscrits, llibres, reproduccions dels seus articles. Però el que em fa més respecte és el despatx de l'escriptor. Recorda el que tenia Salvador Espriu a Barcelona per la sobrietat, encara que aquest no sigui tan gran. El mobiliari no ha canviat. Voldria descobrir l'autor de Bearn, i d'aquella novel·la primerenca i provocativa que va ser Mort de Dama, assegut en aquesta cadira, l'esquena tan dreta com li era possible mentre escrivia, una figura esvelta, pàl·lida, aristocràtica. La llum del migdia, que entra a raig per la finestra, no em deixa imaginar la seva ombra darrere la taula.